You can read this article in English here
Núria Bassa, Toni Strubell
Ajuda Brave New Europe -el digital antifeixista alemany en anglès- a informar de la lluita per l’autodeterminació de Catalunya i Escòcia i a denunciar la constant vulneració de drets humans a l’Espanya hereva de Franco
Fer una donació aquí
Gonzale Boye
El passat 5 d’abril va començar al TJUE de Luxemburg el procediment que probablement acabarà decidint el futur del president Puigdemont i dels seus companys de govern a l’exili. S’hi jutja si s’accepta o no l’euroordre del jutge espanyol Llarena per a l’extradició de l’exconseller Lluís Puig. El cas s’ha plantejat després d’un llarg cicle de judicis i recursos als tribunals espanyols en què molts han vist com una operació feta a mida per intentar mantenir el cas lluny de la justícia europea el temps més gran possible. Tanmateix, i malgrat l’optimisme que des de fa temps mantenen els catalans en la justícia europea, no sembla haver-hi cap garantia que la sentència del tribunal de Luxemburg els sigui excessivament favorable. Del que no hi ha dubte és que el cas serà de vital importància per jutjar l’aposta independentista catalana del 2017.
Tot i que hi ha poc més que les preguntes formulades per les parts a la vista per fer-nos-en una idea, una qüestió clau en el debat va ser l’elecció de tribunal que s’havia decretat per jutjar els líders independentistes catalans el 2019. El fet que fos el Tribunal Suprem de Madrid, i no els tribunals catalans –com semblaria més lògic i just– va venir imposat pel fet que els dirigents catalans fossin acusats de sedició i rebel·lió -ni més ni menys- acusacions que diversos observadors internacionals van considerar força absurd. En aquest sentit, a la vista l’advocat defensor Gonzalo Boye (entrevistat a BNE: https://braveneweurope.com/interview-with-gonzalo-boye-spain-the-eu-cannot-overlook-the-intimidation-of-lawyers-defending-political-opponents-in-spain) va afirmar que no era només una qüestió de competència jurídica la que estava en joc sinó una qüestió de drets humans. Aquest argument s’havia mostrat vital davant la justícia belga que va desestimar l’extradició del ministre de Cultura Lluís Puig. Avui, però, cal dubtar que aquesta qüestió pugui tenir la mateixa resposta al TJUE. Boye també va criticar que el Tribunal Suprem hagués actuat de forma discriminatòria en els casos de Lluís Puig i Meritxell Serret, exconsellers que van tenir exactament les mateixes trajectòries tant al govern català com a l’exili (almenys fins al retorn sorpresa de Serret el març del 2021). Un altre factor al qual es van referir diversos membres de la defensa és el fet que el Grup de Treball de les Nacions Unides sobre Detencions Arbitràries hagués condemnat reiteradament el tracte d’Espanya envers els líders catalans perseguits.
Tot i que no és probable que el tribunal es fixi en els fets jutjats al judici de 2019, és difícil imaginar que les severíssimes condemnes (fins a 13 anys) no siguin objecte d’alguna mena de consideració. Una altra qüestió és si l’intent de la defensa de qüestionar la justícia espanyola –que defineix com a “generalment deficient”– tindrà o no l’efecte desitjat. Perquè la UE ha mostrat durant massa temps una voluntat de no inquietar els seus estats membres. En un moment en què encara impera el trauma provocat pel Brexit i just quan s’apliquen mesures efectives contra la “deslleial” Hongria d’Orban, és de pensar que prevaldrà la consigna política de no causar cap molèstia a un estat de la UE considerat “lleial” com Espanya. Si no va comportar més que petits tocs d’atenció l’escàndol de la demora de tres anys a l’hora de renovar el seu principal òrgan judicial (el Consell Superior del Poder Judicial), la manera en què ha tractat fins ara els independentistes catalans (amb més de 3500 persones patint una persecució judicial) és gairebé segur que no incomodarà el TJUE. A més, sembla poc probable que la defensa pugui convèncer el tribunal que Espanya no és un país on es pugui esperar un judici just (malgrat no poques evidències en sentit contrari). En aquest sentit, un punt de debat constant a la vista va ser si calia desestimar les euroordres d’Espanya per la seva suposada “deficiència sistèmica” o si bé n’hi havia prou que es constatés que maltractava determinats col·lectius, com ara els catalans.
Ara bé, un senyal que fa témer que el tribunal pugui donar la raó a Madrid i no als catalans cal veure’l en la preocupant indiferència mostrada per la justícia europea davant el refús de Madrid a reconèixer el dret a la immunitat de l’eurodiputat Oriol Junqueras a l’hora d’ocupar el seu escó al Parlament Europeu. Per contra, és una incògnita saber quin pes tindran elements que en tota lògica podrien decantar la balança en favor dels catalans. Per exemple, el fet que la jutgessa italiana Lucia Serena Rossi hagi definit la condició dels exiliats catalans com a “víctimes de persecució política” o que el Síndic de Greuges català hagués denunciat (7/4/2022) que la promoció de les euroordres siguin una operació política irregular impulsada pel mateix govern Sánchez i que la Constitució mai pot pesar més que els drets democràtics. També hauria de ser molt tingut en compte que el jutge del Tribunal Constitucional, Sáez Valcárcel, hagi emès un vot particular contra la condemna als catalans per considerar-la basada en “valoracions” i “opinions” que portaven directament a una injusta i prefabricada acusació de “sedició”. Si les mateixes institucions polítiques i jurídiques de la UE no estiguessin tan carregades d’esperit “estatocèntric” i si la crisi de conjunció interna que l’afecta no fos tan present, segurament podríem tenir més seguretat que aquests darrers posicionaments tindrien més pes en la decisió final del TJEU sobre els dramàtics fets que es van produir a Catalunya el 2017.
Be the first to comment