Toni Strubell, Núria Bassa – Els fons COVID-19 per a Espanya. La UE no n’aprendrà mai?

You can read the article in English here

File:Pedro Sánchez y Angela Merkel 07.jpg - Wikimedia Commons

La crisi del coronavirus ha posat de manifest les limitacions i els riscos del sistema capitalista no només en l’àmbit humà i social, sinó també en el de l’economia. És un sistema basat en la desigualtat sistèmica que es fa encara més visible amb l’augment de la pobresa i l’exclusió social. El pla que la UE ha posat en marxa per a la recuperació dels seus estats membres dels efectes del COVID-19 permetrà a Espanya de disposar d’uns astronòmics €140.000M en els anys següents. Però si els diners no s’inverteixen bé – una cosa força previsible amb els precedents espanyols – la resiliència se’n veurà obstaculitzada, potser permanentment, i la devastació de la pandèmia deixarà a les futures generacions espanyoles un deute insalvable. D’acord, la crisi del COVID pot ser un nou exemple d’incompetència i corrupció de la UE d’Ursula von der Leyen. Però en tot és el govern espanyol que s’enduu els pitjors registres. Fins i tot ha tingut la barra d’enviar el seu ministre de Salut – considerat un dels pitjors gestors de la pandèmia del món – a presentar-se a la presidència catalana quan segurament els tribunals de justícia haurien estat una destinació més adequada.

El decret per regular l’adjudicació d’aquests fons a Espanya va obrir amb polèmica. Es va publicar al BOE el darrer dia de l’any 2020, com tots els decrets opacs que es fan a Espanya que hom vol que passin ben desapercebuts. Sense debat, ni consulta, ni acord de fons amb cap força política, el decret establia que el president Sánchez seria el gestor únic dels fons. Si tenim en compte que només es va poder aprovar al parlament espanyol (28/1/2021) amb l’abstenció de l’extrema dreta de VOX, dóna una idea del dèficit de qualitat democràtica que pot arrossegar tot l’afer.

Pel decret aprovat sabem que el procés d’adjudicació tindrà uns procediments administratius i uns contractes públics dels quals les comunitats autònomes i els ajuntaments seran exclosos, perquè a Espanya serà tenint en compte els interessos de l’IBEX35 que se’n prendran les decisions. L’espanyol serà un procés de selecció altament centralitzat ja d’entrada en l’oficina del president Pedro Sánchez que assumirà tot el control amb tres llargs anys de legislatura al davant per fer i desfer. Sense cap mena de concreció, el decret parla d’una gestió basada en cercles participatius informals que es reuniran per debatre les propostes i projectes. Es corre doncs el risc que la selecció de projectes no es basi en fonaments tècnics, sinó en aspectes arbitraris que mantindran Espanya a mercè de l’economia financera i especulativa que tant de mal li ha fet en els darrers temps. Previsiblement, les inversions podran ser fàcilment condicionades per interessos polítics i pressions conjunturals, un model semblant al “crony capitalisme” americà, en què les relacions entre empresaris i polítics són clau per a l’èxit dels negocis. El decret permetrà que la versió ibèrica d’aquest fenomen – que en podríem dir “capitalisme dels amiguets” – pugui comptar amb 140.000 milions d’euros, tot saltant-se qualsevol principi de transparència o concurrència competitiva. És una invitació oberta al sector privat – les grans corporacions de l’IBEX35 – a dominar tot el procés d’adjudicació dels fons. Què podria fallar?

Tal com han apuntat l’Observatori del Deute en la Globalització o mitjans crítics com El Salto o Octuvre, el decret situa els fons fora del control dels ciutadans i lluny de la transformació socioecològica que diversos sectors reclamen. No preveu rendició de comptes ni transparència de cap mena permetent que l’opacitat i l’arbitrarietat juguin a favor d’aquelles grans empreses i corporacions que dominen en tants sectors. Ignora i margina les petites i mitjanes empreses que segurament tenen més capacitat de generar ocupació, innovar i millorar el teixit productiu. Es denuncia que s’està perdent la darrera gran oportunitat que tindrà Espanya per rescatar les persones i afavorir una nova economia de circuit curt, amb suport al comerç local, al cooperativisme i a la construcció de sobiranies. Perquè és justament això que no apareix enlloc en el text del decret promogut pel “govern més progressista de la història”, com li agrada d’autoanomenar-se el govern de PSOE i Unidas Podemos.

L’esquerra espanyola desbordada per la dreta

Un cop estudiat, el més xocant del decret és constatar que l’hagi redactat un govern considerat d’esquerres. Certament, no falten exemples de governs de dretes amb plans força menys opacs com els de Grècia, Bèlgica o la mateixa Alemanya. A Portugal, on hi mana l’esquerra, economistes com João Duque han atacat el govern per un excessiu desequilibri en favor del sector públic. No hi ha cap perill que Sánchez rebi crítiques semblants. Igualment, a Portugal la Fiscalia de l’Estat anunciava fa poc la creació d’un “grup de reflexió” per a “desenvolupar estratègies de prevenció i combat de fraus amb fons europeus”, una mesura francament inimaginable en la Fiscalia espanyola que, segons admet el mateix Sánchez, controla ell mateix. El nou ‘think tank’ lusità tindrà l’objectiu d’identificar “àrees d’elevat risc de comportaments fraudulents”. Quan se li ha preguntat al Govern espanyol si durà a terme una iniciativa similar, ho ha descartat taxativament al·legant que a Espanya “el frau es persegueix per se”. De debò? Amb l’impressionant historial de corrupció que té Espanya, es fa difícil imaginar un comentari més cínic. De nou, com resava una publicitat turística del franquisme, Espanya, inclús manant la hipotètica esquerra, “és diferent”.

A Grècia, on també mana la dreta, l’executiu ha deixat clar que els fons es desemborsaran amb voluntat d’una “gran cura i meticulosa planificació” que no se li han conegut a Espanya. A tal fi, crearan un comitè de propostes encapçalat pel premi Nobel d’Economia Christopher Pissarides. També el govern belga ha llançat un “Pla de Rellançament i Resiliència”, que serà gestionat per una estructura ad hoc que unirà a responsables del Govern federal i dels tres governs regionals per prendre’n les decisions. En el cas d’Alemanya, la distribució del fons també hi serà descentralitzada amb projectes relacionats amb el medi ambient i la digitalització. Tot el contrari que el pla aprovat per l’esquerra espanyola.

Uns antecedents xocants

El fet que l’Estat espanyol estigui a la cua pel que fa al control de la governança, amb importants dèficits en rendició de comptes i transparència, no ens permet de ser gens optimistes davant una situació en què Sánchez serà gestor únic i plenipotenciari. Més aviat sembla que la història del malbaratament de fons europeus en benefici d’uns quants seguirà sent la constant espanyola. Malauradament Espanya ha canviat massa poc – quant a maneres de ser i fer – des que al segle XVI s’imprimís la novel·la picaresca “Lazarillo de Tormes”. Llegint-la, entenem que Espanya pugui liderar avui el rànquing de multes per incompliments comunitaris. No podem oblidar que set de cada deu euros que la Comissió Europea ingressa en concepte de sancions, procedeixen d’Espanya. El caràcter murri i avesat a l’engany, juntament amb la cobdícia i l’avarícia pel poder, és avui el gran vici de la classe política espanyola, fins i tot dels mal anomenats polítics d’esquerres que avui ostenten el poder. Com explicar, sinó, que Esquerra Unida hagi gosat violar les regles del Parlament Europeu utilitzant irregularment 640.000 euros dels sous europeus de diputats i assistents (entre 2014 i 2019) per a finançar les seves formacions nacionals?

Però no és només això. Espanya és, en termes absoluts, el major beneficiari de la política regional des que n’és Estat membre, havent rebut de la Unió Europea més diners que tota Europa amb el Pla Marshall. Durant els 90 i principis dels 2000, Espanya va tenir una entrada massiva de fons públics i privats, sobretot dels països de la UE que valoraven molt positivament la marxa del nou soci. Però amb el temps es va veure que aquests diners havien estat molt mal adjudicats en sectors de poca capacitat innovadora com ara la construcció. També va haver-hi molta ineficiència pel que fa a la regulació de les operacions i les subvencions. Com a conseqüència, la productivitat a Espanya va disminuir alhora que descendia la vital inversió en recerca, ben al contrari del que passava amb la resta de socis europeus.

Per altra banda, també se sap que entre el 2014 i el 2018, Espanya va ser l’estat de la Unió Europea on més “irregularitats” es van detectar en l’ús de fons europeus de cohesió i agraris. Segons l’últim informe de l’Oficina de Lluita Anti-Frau (OLAF), l’Estat espanyol va registrar gairebé 11.000 casos d’anomalies “fraudulentes” i d’altres tipus relacionades amb el finançament europeu. Una xifra que contrasta significativament amb el nombre de deteccions en la resta de països de la UE. Així per exemple, el segon país en casos registrats – Polònia – en té la meitat. Fins quan la UE seguirà tractant Espanya com si fos un país normal i decent, consentint-la amb grans ajuts dels quals amb tota probabilitat abusarà?

Ajuda Brave New Europe – el digital antifeixista alemany en anglès – a informar de la lluita per l’autodeterminació de Catalunya i Escòcia i a denunciar la constant vulneració de drets humans a l’Espanya hereva de Franco.

Donar: http://braveneweurope.com/donate

Be the first to comment

Leave a Reply

Your email address will not be published.


*