Mentre Bèlgica nega a Madrid l’extradicció de l’icònic raper Valtònyc, a credibilitat internacional de Sánchez pel #Catalangate toca fons.
You can read this article in English here
Núria Bassa, Toni Strubell
Ajuda Brave New Europe -el digital antifeixista alemany en anglès- a informar de la lluita per l’autodeterminació de Catalunya i Escòcia i a denunciar la constant vulneració de drets humans a l’Espanya hereva de Franco
Fer una donació aquí
Tot i que és molt poc probable que la UE actual qüestioni l’estatus d’Espanya com a democràcia i Estat de dret, el camp de mines judicial en què el #Catalangate ha col·locat el govern de Sánchez ha donat lloc a un nou escenari que pocs podien preveure fa tan sols unes setmanes. Tot i que les institucions polítiques de la UE semblen estar més que disposades a seguir fent els ulls grossos a la gestió espanyola del Procés, els dubtes han començat a sorgir en alguns sectors sobre la “immunitat” duradora del poder polític i judicial espanyol. Una cosa va ser increpar tan suaument Espanya per la violència policial exercida contra votants al referèndum de l’1.10.2017. Però una altra seria passar per alt tot el cas Pegasus on s’ha demostrat que Espanya espiava opositors polítics desvinculats de qualsevol forma d’activitat terrorista o criminal. Malgrat la tradicional desgana de les institucions de la UE per abordar temes tan sinistres com l’Operació Catalunya, les irregularitats denunciades en el judici contra el govern català (amb les dures condemnes a l’octubre de 2019) i el comportament general dels governs del PP i del PSOE respecte a tot el tema català, ara els abusos flagrants que ha denunciat la plataforma canadenca Citizen Lab poden resultar més difícils de digerir. Encara que sigui un pèssim precedent la vergonyosa acceptació que van fer les màximes autoritats de la UE (Juncker, Tusk i Tajani) en acceptar premis honorífics i materials pel seu suport a Espanya a l’octubre del 2017, hom es demana si les coses no podrien canviar un xic ara. Sens dubte, les darreres setmanes han estimulat aquesta noció.
Aquesta pregunta sorgeix avui quan la solidaritat “estratègica” de la UE amb Madrid suposaria l’aprovació tàcita de totes les irregularitats flagrants i procediments il·legals d’espionatge desvetllats per la premsa en aquest període. Els mètodes il·legals no només s’utilitzaven per espiar opositors polítics sinó els telèfons mòbils dels advocats que els defensaven, massa sovint contra acusacions inventades. Inicialment, el primer ministre Sánchez i el seu govern no només es van veure temptats a negar les acusacions –i la seva responsabilitat en elles– sinó també a canviar la seva versió dels fets poc després. Fins i tot van acabar presumint davant l’extrema dreta d’haver espiat els polítics catalans per “salvar la unitat d’Espanya”. Tot això pot ser acceptable en l’àmbit polític espanyol on l’opinió pública sempre s’ha situat contra el Procés català i tot el que fa olor a Catalunya. Però el cert és que la premsa internacional ha estat força receptiva a la qüestió. De fet, l’escàndol del #Catalangate –originalment exposat a The New Yorker– s’ha mantingut com a trènding tòpic durant força més temps que ho hagués volgut Madrid. Diaris com The Guardian i el Washington Post han insistit en la qüestió tot considerant-la transcendental mentre que molts altres mitjans han acusat vetlladament el govern socialista d’estar directament implicat en l’escàndol. El Frankfurter Allgemeine Zeitung, per exemple, considera la posició de Sánchez gairebé insostenible, mentre que fins i tot diaris conservadors com el barceloní La Vanguardia, tradicionalment d’una fidelitat unionista inqüestionable, no ha tingut més remei que derivar cap a posicions molt crítiques amb l’afer. Qui pot dubtar que la credibilitat del govern de Sánchez s’hagi vist força perjudicat. Tant és així que fins i tot l’aliat del govern Unides Podem ha votat a favor de la creació d’una comissió parlamentària sobre el #Catalangate. Però potser el més important -tal com ha assenyalat l’advocat Gonzalo Boye- és que és gairebé segur que el #Catalangate pugui tenir conseqüències letals per als interessos espanyols en un ampli ventall d’altres causes que estan en mans dels tribunals europeus. Perquè si fins ara no ha tingut èxit ni una sola de les peticions d’extradició de dirigents catalans a l’exterior per part dels tribunals espanyols (casos a Bèlgica, Alemanya, Regne Unit, Suïssa, França…), qui pot imaginar-se que després del #Catalangate les coses millorin per Madrid? Algun dia els jutjats de Luxemburg i de l’Haia hauran de dictar el seu veredicte sobre tota la qüestió catalana i l’escàndol del #Catalangate segur que no farà cap favor a Madrid. La pregunta clau és si això significarà que algun dia la UE haurà de reconsiderar la seva lleialtat cega envers Madrid. Avui sembla poc probable, però mai se sap.
Valtònyc, un nou revés per a Espanya
El passat dimarts 17 de maig es va produir una nova bufetada a la cara dels tribunals espanyols en la seva recerca d’extraditar els opositors catalans. Perquè el Tribunal d’Apel·lació de Gant, a Flandes, va tornar a negar-se a satisfer la petició internacional d’extraditar a Espanya el cantant de rap mallorquí Josep Miquel Arenas, conegut com “Valtònyc”. Es tracta d’un cas que la justícia belga investiga des que Valtònyc es va refugiar a Bèlgica l’any 2018 quan l’Audiència Nacional va confirmar una condemna de tres anys i mig de presó pels suposats delictes d’injúries a la Corona, exaltació del terrorisme i amenaces. Ara la defensa de quatre anys de l’advocat Gonzalo Boye s’ha vist recompensada amb una sentència final que rebutja les demandes de Madrid amb el motiu que els delictes que se li imputen a Espanya no són punibles a Bèlgica.
Ara bé, les coses tampoc no han estat senzilles. El gener passat, després de la suspensió obligatòria dels procediments judicials causada pel COVID, el Tribunal d’Apel·lació de Gant va acceptar un recurs de la fiscalia contra l’anterior negativa del tribunal a extradir el famós raper, tot ordenant-ne un nou judici. Abans de la vista, el tribunal havia demanat al Tribunal Constitucional belga si encara s’havia de tenir en compte el delicte d’insults a la Corona. Aquest delicte particular havia estat regulat per una llei belga de 1847 que estipulava condemnes de tres anys per als qui hi incorrien. El cert és que tot i ser una llei pràcticament en desús, no deixava de ser vigent. Però el Tribunal Constitucional va acabar emetent una sentència que suprimia oficialment el delicte del codi penal belga en considerar el dret a la llibertat d’expressió un dret superior. Diversos mitjans van parlar d’una decisió “històrica” i més per haver estat provocada per un estranger. Ara el cas va tornar al tribunal de Gant on s’ha confirmat la primera sentència del desembre passat. Valtònyc –com ha passat en els casos d’altres exiliats catalans Puig, Ponsatí, Gabriel, Puigdemont, Rovira, etc.– no serà extradit a Espanya. Mentre que les autoritats de Madrid van tornar a vomitar el seu menyspreu a una decisió judicial europea, l’advocat belga Simon Bekaert va parlar d'”un gran dia per a la música i la llibertat d’expressió”. Sempre havia argumentat que si Valtònyc fos extradit a Espanya, patiria injustament anys de presó. El mateix Valtònyc va declarar que ho veia com un gran triomf perquè sempre havia vist la seva carrera musical com a part de la lluita per la llibertat d’expressió. “Ara tinc ganes de tornar a viure”, va afegir. També va demanar la llibertat del company raper Pablo Hassel que porta més de 400 dies tancat a la presó de Lleida amb una condemna similar.
La ironia suprema de tots dos casos és que el que havien denunciat els dos rapers a les seves cançons sobre el rei emèrit Joan Carles (que per cert torna a Espanya des d’Abu Dhabi aquest mateix dijous lliure de tots els càrrecs i gaudint de la màxima protecció del govern de Sánchez), ha resultat rigorosament cert. Lluny de calumniar-lo, exposaven tota l’escandalosa veritat sobre la corrupció i l’evasió fiscal sistemàticament practicades pel monarca. Malgrat la murga monàrquica segons la qual “la justícia és igual per a tothom”, tothom ha pogut veure que Espanya té la seva pròpia “marca” de justícia. Una justícia que des de fa anys ha beneït la utilització de tota mena d’enginys –tant legals com il·legals– per condemnar, suspendre o severament castigar tota mena d’opositors, siguin aquests activistes, rapers o polítics catalans. Podria haver-ho de pagar –políticament i jurídica– algun dia? Qualsevol l’endevina.
Be the first to comment