Toni Strubell és exdiputat al Parlament de Catalunya, periodista i autor d’El que volen els catalans
Núria Bassa Camps és una escriptora i fotògrafa catalana
Read in English here
Enguany la Diada Nacional de Catalunya ha estat tan previsiblement polèmica com inesperadament exitosa. Tot i que en circumstàncies normals el dia nacional d’una nació sense estat pot tenir un interès relatiu per als mitjans internacionals, la primera Diada 100% lliure de mesures anti-COVID a Catalunya ha estat notícia a molts mitjans no sols per ser una de les mobilitzacions més massives d’Europa d’aquest 2022, sinó en haver-se convertit en un camp de batalla estratègic de proporcions considerables, amb “guanyadors” imprevisibles, dins del propi camp independentista. Perquè aquest ha estat la primera Diada des de 1989 en què Esquerra Republicana de Catalunya ha optat per ser-ne absent, havent-li sortit clarament el clau per la cabota en l’intent.
A les setmanes prèvies a la tradicional manifestació de l’11 de setembre, el primer ensurt es va produir quan el president Pere Aragonès anunciava que no hi assistiria. En dies següents, els mitjans i les xarxes socials propers a ERC van iniciar una ferotge campanya contra la manifestació afirmant que era “parcial” i pensada per “soscavar” el govern català. Malgrat aquesta afirmació, l’altre partit del govern, Junts per Catalunya, no només no va fer cap moviment per seguir l’exemple, sinó que va deixar clar que les seves bases estarien presents en una marxa que al llarg dels anys havia mostrat diferents graus d’hostilitat cap als partits suposadament independentistes, especialment des del Referèndum del 2017 i la severa repressió exercida contra els líders i activistes independentistes (ara gairebé 5.000 processats o investigats) que el van seguir. Efectivament, les famoses tertúlies de les ràdios i televisions catalanes, en part controlades per ERC, havien aixecat un clima anti-manifestació amb un missatge fort i clar en els dies previs a l’11 de setembre. Però la veritat és que contra tot pronòstic, l’efecte aconsellat pels spin doctors d’ERC ha acabat tenint l’efecte contrari.
Per a molts independentistes, sigui el que partit que votin, haver d’escoltar com els seus “propis” canals de ràdio i TV utilitzaven el llenguatge tradicionalment emprat per l’unionisme contra la Diada (presentant-la com a “no unitària”, “anti-sistema”, “anti-institucional”, “no la Diada de tots” etc.) va acabar per indignar-ne molts. Els líders d’ERC, en el seu desesperat intent de defensar una estratègia de “diàleg amb Madrid” –diàleg per a la qual molts no hi veuen ni la credibilitat ni el momèntum adequats– s’han vist cada cop més titllats de “crosses” de la política de Madrid. Perquè, més enllà dels indults oferts als 9 condemnats per l’1-O, res no s’ha fet per desjudicialitzar la situació, ni posar aturador a la repressió generalitzada que afecta els independentistes. El que encara empitjora la situació per a ERC és que el govern que lidera la veu mancada d’iniciativa inclús una part dels seus propis votants. El fet, doncs, d’atacar la marxa per “antigovernmental” en certa manera ha donat ales a la convocatòria, fent que encara més gent hi assistís. Segons com, tota l’estratègia d’ERC de cara a aquesta Diada de 2022 pot ser considerada un fracàs. No hagués estat així si la manifestació hagués estat petita, clar, però el fet és que ha resultat de les més grans d’Europa del 2022. Les fotografies de la marxa i les xifres que se n’han donat (es parla d’almenys uns 600.000 participants) semblen confirmar-ho, com també ho confirma la rebaixada de to posterior dels mitjans de comunicació que l’havien atacat. El missatge que molts han vist és que els mitjans no han aconseguit de dissuadir la gent sinó que és la gent que ha fet callar els mitjans..
La gran pregunta que cal fer ara és a qui pot beneficiar l’inesperat èxit d’aquesta manifestació. Els companys de govern, Junts per Catalunya, ¿es mereixen gaire més que ERC, malgrat la presència a la concentració dels seus principals dirigents, algun dels quals certament va ser-hi força aplaudits? Podria ser que l’amenaça de l’Assemblea Nacional Catalana de fer una candidatura independentista nova, com s’anuncià a l’acte final, acabés fructificant? Són preguntes que potser rebran resposta aviat. Certament, la propera cita a què s’enfronten aquests dubitatius i enfrontats partits –el crucial 5è aniversari del Referèndum de l’1 d’octubre del mes que ve– sembla que oferirà una oportunitat per a aclarir conceptes. De moment el que és segur és que el Procés català segueix plenament viu. Veient la manifestació, i sabent que encara una part de l’independentisme n’era absent, hom diria que a Catalunya, malgrat la falta d’estratègia, no s’hi ha rendit pas ningú.
Ajuda Brave New Europe -el digital antifeixista alemany en anglès- a informar de la lluita per l’autodeterminació de Catalunya i Escòcia i a denunciar la constant vulneració de drets humans a l’Espanya hereva de Franco
Fer una donació aquí
Be the first to comment