Toni Strubell és exdiputat al Parlament de Catalunya, periodista i autor d’El que volen els catalans
Núria Bassa Camps és una escriptora i fotògrafa catalana
Read this article in English HERE
Tot i que la qüestió de l’autodeterminació de Catalunya i Hong Kong s’ha esvaït en gran part de l’atenció internacional, no cal dir que ni en un cas com en l’altre ha cessat el procés de criminalització aplicat als seus dissidents polítics en els últims temps. Ara bé, també és molt possible que s’acabin produint derives ben divergents en els pròxims temps. Perquè si bé és poc probable que els jutges de l’editor d’Apple Daily, Jimmy Lai, tinguin gaires problemes per aconseguir una severa condemna pels seus suposats “crims contra la seguretat nacional” -malgrat la presència d’un magistrat britànic al panel de jutges- les coses estan prenent un gir molt diferent a Espanya, on l’ús intel·ligent dels set diputats clau de Puigdemont -decidint cada vot al Parlament de Madrid- està desencadenant un conflicte estatal d’enormes proporcions.
En aquest sentit, el resultat capriciós de les eleccions generals al Parlament espanyol del passat juliol ha tingut dues grans conseqüències. En primer lloc, ha tornat a situar la qüestió catalana en l’epicentre de la política espanyola, ara amb un sentit ben diferent. I també ha situat el president socialista Pedro Sánchez en una posició molt pressionada perquè mantenir-se al poder li comporta prendre uns passos molt arriscats per aconseguir la majoria. Tot i que recórrer als aliats tradicionals com el PNB basc o ERC no li ha resultat complicat -a canvi de favors tradicionals als bascos i de promeses vagues a ERC- el partit de Puigdemont (Junts) ensenyava molt més les dents a l’hora de pactar. I això va fer que un Sánchez cada cop més desesperat acabés creuant el que a Espanya es consideren línies vermelles amb el seu acord d’introduir una legislació que posés fi a set anys de processament judicial implacable contra els líders i activistes de l’independentisme català.
La peça clau de la negociació havia de ser un projecte de llei d’amnistia dissenyat per alliberar els activistes i polítics catalans de l’actuació de la fiscalia amb acusacions massa sovint inspirades en el lawfare. Tot i que tots els partits que donaven suport a la presidència de Sánchez van ser favorables al pas, la mera possibilitat que aquesta llei es presentés al Parlament de Madrid ha desencadenat una onada de protestes sense precedents entre els magistrats conservadors i les seves organitzacions professionals. Estan fora de si perquè set anys del que no es pot veure sinó com una “causa general” contra l’independentisme català ara pugui veure’s desautoritzada. Temen que un retorn a un escenari polític -tal com exigeixen diversos organismes internacionals com l’ONU i el Consell d’Europa- pugui posar fi a una rutina judicial que implicava la condemna més o menys automàtica d’activistes i polítics catalans sota absurdes acusacions de rebel·lió, desordres o sedició amb poques possibilitats de fer forat als tribunals europeus com s’ha vist en tots els casos anteriors.
En l’àmbit polític, l’oposició al projecte de llei de Sánchez ha portat el PP a organitzar concentracions massives a la seu del partit socialista a Madrid. Els grans mitjans de comunicació en mans de la dreta nacionalista espanyola -cada cop més agressius- han escalfat l’ambient fins a límits insospitables tot associant la idea de l’”amnistia per als catalans” amb la quinta essència del pecat, amb un favoritisme i amb la corrupció, arribant fins i tot a apel·lar a Europa per revertir-ho malgrat que no sigui precisament un àmbit on hagi aconseguit victòries en aquest sentit. La reacció de l’extrema dreta al projecte de llei d’amnistia ha arribat al punt de la celebració de pregàries públiques en sintonia amb l’actual auge de la irracionalitat pseudoreligiosa d’extrema dreta que treu el cap arreu.
Tanmateix, els mateixos socialistes que ara demanen el suport de Puigdemont no poden negar que també han contribuït activament a la creació de la fòbia anticatalana imperant. Des de l’infame discurs de Felip VI del 3 d’octubre de 2017 -obertament exigint accions dures contra els catalans i les seves institucions democràtiques- hi ha hagut una crida persistent en favor de la repressió de l’independentisme català sense que el PSOE hi hagi mostrat cap impediment per por -segurament- de perdre vots a la dreta. De fet, el mateix Sánchez va fer de la voluntat d’engarjolar Puigdemont un dels seus reclams electorals en eleccions passades. En pocs mesos ha passat de participar enèrgicament en el característic linxament del Procés Català a admetre canvis a la llei per protegir els líders del Procés fins i tot de les acusacions més extravagants com les de “terrorisme” o malversació de fons públics amb el Referèndum, etc. Per cert, la desesperada ambició de poder de Sánchez fins i tot li ha valgut la repulsa d’un dels “barons” més crispats del seu propi partit -el president Page de la regió de Castella -la Manxa- i la de l’expresident Felipe González, que en entrevistes (per exemple, lloant Meloni) sembla estar més a prop de Vox que dels sectors més conservadors de la socialdemocràcia actual.
No cal dir que la reacció d’una bona part de la justícia espanyola conservadora a aquesta llei ha mostrat de tot menys acceptació. Aquest sector ha gaudit durant massa temps d’una posició de preeminència en la política espanyola i no vol veure’s relegada. I malgrat que el consell de fiscalia va votar 17 a 15 a favor del projecte de llei d’amnistia, el Suprem no amaga la seva intenció de fer tot el que té a la seva mà per condemnar Puigdemont i altres dirigents catalans. Particularment escandalós va ser la revelació que el servei de correu electrònic oficial del principal òrgan de direcció de la judicatura -un Consell General del Poder Judicial que porta cinc anys sense haver efectuat la preceptiva renovació de càrrecs- havia estat utilitzat per un grup de jutges per distribuir instruccions sobre com eludir l’aplicació de la llei d’amnistia. Malgrat el caràcter rocambolesc de moltes d’aquestes “recomanacions”, és evident que el que pretenien era contribuir a retardar el màxim el possible retorn de Puigdemont de l’exili o, si fos possible, assegurar el seu empresonament almenys provisional en cas de tornar. I si bé les acusacions de “terrorisme” i malversació estan a la base de la seva estratègia, d’altres jutges com Aguirre -un dels grans flagells de l’independentisme- van per lliure amb la reobertura del ja sobresegut cas Vólkhov que acusava Puigdemont de comptar amb l’ajut dels russos per fer la independència. En fer-ho, ha arribat a la hilarant decisió d’involucrar-hi a Carles Porta, periodista, productor, director, guionista i escriptor català, molt popular pels seus documentals i sèries de la televisió catalana, que fins i tot es poden veure a plataformes com Netflix i Amazon.
En definitiva, cal considerar que després de gairebé set anys de condemnes fàcils als tribunals espanyols -i malgrat la incredulitat i la desconfiança en Sánchez que mostren molts independentistes catalans- l’amnistia podria ser una manera de canviar el curs dels fets. Creiem que no és massa agosarat afirmar que l’aposta de Sánchez per mantenir el poder ha portat Espanya al límit. Per primera vegada des de la mort de Franco, l’extrema dreta incrustada dins del Deep State s’ha vist desautoritzada. Després de la manera en què s’ha produït tot, resulta quasi increïble de veure que els quatre fiscals del Tribunal Suprem durant el vergonyós judici al govern català (2019) -condemnant-lo a penes de presó de fins a 13 anys per haver fet un Referèndum- hagin estat apartats del seu càrrec, cosa inimaginable fins fa pocs mesos. Sánchez ven l’operació com un que passa pàgina al tema català. Però potser la pàgina que realment s’estigui passant és aquella en què es va segellar el pacte entre franquistes i demòcrates per garantir la immunitat i el poder permanent dels primers en els àmbits clau judicial, militar, policial i econòmic. La reforma política va ser possible després d’un procés complex, ple de negociacions amb les “famílies” franquistes. Els principals aparells d’Estat, com la judicatura, l’aparell repressiu i fins i tot l’empresa pública, han continuat pràcticament a les mateixes mans que sota el franquisme, el fet que comencin a haver-hi petits canvis, podria ser esperançador.
I quan sentim lamentar-se -sense cap mena de vergonya- l’expresident Felipe González en el sentit que la llei de l’Amnistia pugui “trencar la democràcia espanyola” (sic), ens entren ganes de demanar-li a aquest gran aliat dels franquistes i alimentador de la catalanofòbia si no és la fal·làcia de la Transició de 1978 allò que realment corre el risc de trencar-se.
Be the first to comment