Toni Strubell és exdiputat al Parlament de Catalunya, periodista i autor d’El que volen els catalans
Núria Bassa Camps és una escriptora i fotògrafa catalana
Read this article in English HERE
El president Puigdemont va pronunciar el passat 5 de setembre el seu esperat discurs al Parlament Europeu per exposar les condicions del seu partit –que ha resultat decisiu– per a l’obertura de converses de cara a la investidura presidencial de Pedro Sánchez. Deixant clar des del principi que no ha fet sis anys d’exili “per assegurar una legislatura espanyola”, Puigdemont va precisar que només un “acord històric” –mai contemplat des que les institucions nacionals de Catalunya van ser il·legalitzades el 1714– permetria de preparar el terreny per a una negociació posterior.
El partit de Puigdemont, Junts per Catalunya, ostenta el preuat grapat d’escons que necessita Pedro Sánchez per renovar la seva condicionada presidència del govern en coalició amb el partit Sumar de la vicepresidenta Yolanda Díaz. Puigdemont va obrir la seva al·locució lamentant el tracte incriminatori que ha rebut el seu partit per part dels dos grans partits espanyols (PSOE i PP) des del 2017 i ha expressat la seva desconfiança pel sobtat interès que mostren tots dos per relacionar-se amb Junts, la qual cosa –per altra banda– no ha anat malament per legitimar-lo públicament quan abans era repudiat. Malgrat tot, Puigdemont ha insistit que actualment no es compleixen cap de les condicions necessàries ni tan sols per iniciar converses.
Puigdemont ha posat com a primera de quatre condicions bàsiques que Sánchez faci una reflexió urgent per expulsar la judicialització de la política que impera a Espanya des del 2010. Aquell va ser l’any en què l’Estatut català va ser greument mutilat per un Tribunal Constitucional molt polititzat –amarat com estava de franquistes– havent passat per tots els passos oficials per a la seva plena aprovació parlamentària, signatura del rei inclosa. La segona condició, menys teòrica, demana la retirada instantània de totes les mesures polítiques i jurídiques adoptades pels governs espanyols per condemnar polítics i activistes catalans per activitats associades amb la celebració del Referèndum de l’1 d’octubre de 2017, una política que ha donat lloc a fins a 4.500 procediments legals, quasi tots motivats per jutjar simples actes de protesta pacífica. Una tercera condició implica la supressió d’unes mesures implementades fa 6 anys amb la implicació directa de Felip VI i dels més alts representants de l’Estat Espanyol, que tenien com a objectiu forçar a empreses com CaixaBank i Banc Sabadell a treure la seu de Catalunya. Centenars d’empreses catalanes es van veure forçades a fer el mateix. El dia 9 d’octubre de 2017 totes les empreses catalanes de l’Ibex-35 menys una havien anunciat que traslladaven la seu fora de Catalunya. Una darrera condició prèvia és que Catalunya torni a ser tractada com una nació amb ple respecte per les seves institucions i la seva llengua, que des del 2017 han estat exposades a una degradació especialment dura.
Però en reclamar l’amnistia política i el respecte als drets catalans (incloent-hi, per cert, l’oportunitat del pròxim 19 de setembre de donar suport a l’oficialització del català a la UE), Puigdemont és plenament conscient de l’enorme resistència que hi haurà a qualsevol pas en la direcció d’acceptar les seves reivindicacions entre els partits espanyols. Efectivament, a Madrid, el menyspreu institucional a Catalunya és un esport nacional tan competitiu com àmpliament practicat. Efectivament, si finalment s’arriba a la negociació entre Junts i els socialistes espanyols, primer se n’ha d’assegurar molt el terreny previ. Puigdemont va fer nombroses mencions en la seva intervenció a les moltes vegades que s’han deixat de banda les promeses als catalans, sobretot en l’àmbit econòmic on els incompliments pressupostaris sempre acaben castigant Catalunya. Com deia Puigdemont: “en els assumptes que afecten Espanya, totes les precaucions preses sempre són insuficients”.
Puigdemont ha assenyalat que entre les condicions prèvies necessàries per preparar un escenari de negociació, l’independentisme ja no s’ha de criminalitzar ni veure’s exposada a processaments massius, espionatges i infiltracions de Pegasus, com és habitual des del 2017. També ha exigit al govern que deixi d’incloure el moviment independentista català a la llista d’amenaces d’Interpol (a saber, el segon grup més “perillós” després del gihadisme nogensmenys!). Però potser una de les demandes més exigents per a Sánchez sigui que tot el procés de negociació quedi exposat a un arbitratge independent internacional donades les experiències negatives del passat. En tot cas, Puigdemont ha donat una base molt sòlida a la seva resolució de no iniciar cap forma de negociació fins que no s’acabi aquesta tasca bàsica de preparació del terreny. Aquells periodistes que esperaven que Puigdemont es fongués en mans de Sánchez -com ha estat l’estil de l’altre gran partit independentista, ERC, que sembla perdre el cul per votar qualsevol ocurrència de Sánchez- i que potser esperaven detalls d’un acord, òbviament hauran de canviar el seu titular.
Malgrat les expectatives aixecades, hi ha pocs dubtes que les demandes de Puigdemont seran descartades, sigui perquè Sánchez preferirà arriscar-se a noves eleccions, sigui perquè el Deep State s’hagi tret de la màniga algun truc per assegurar-se que el grapat de vots que han d’aflorar per fer guanyar un dels dos bàndols puguin aparèixer miraculosament (com va passar amb el famós “Tamayazo” a Madrid el 2003 (https://es.wikipedia.org/wiki/Tamayazo). De moment el govern esquiva parlar-ne emparant-se en el fet que “ara no toca”, tal com diu la seva portaveu Isabel Rodríguez. De fet és Felip VI qui marca els temps i ara és Feijoo qui té l’encàrrec de formar govern. Ara bé, si aquest fracassa –que tot ho fa pensar–, serà Pedro Sánchez qui haurà de reprendre el camí de les converses amb els polítics per tal de poder formar govern. Però vagi per davant l’avís de la Moncloa, que insisteix, com no pot ser d’altra manera, que no es mourà del marc constitucional, cosa que ja preveu el president Puigdemont quan al seu discurs assegura que, malgrat tot, l’amnistia compleix totes les condicions constitucionals.
El que realment minimitza les possibilitats d’un acord Sánchez-Puigdemont és la intensa campanya que s’ha fet aquests 6 anys per projectar-lo com a enemic públic número 1 i “fugat de la justícia”. Certament incomoda la Corona i arreu del territori espanyol se l’ha cremat en ninots, insultat en cançons populars que el denigren i dedicat tota mena de penjaments. Desperta animadversió quan parla d’amnistia i encara més d’autodeterminació, essent ell mateix la línia roja que no es pot traspassar. No és d’estranyar, a més que una reunió celebrada entre la vicepresidenta de Yolanda Diaz amb Carles Puigdemont en dies previs al discurs no agradés gens al PSOE que ràpidament va activar-hi totes les alarmes. La vella guàrdia del partit i el mateix Felipe Gonzalez s’han afanyat a satanitzar les propostes de Puigdemont tot rebutjant les condicions de l’independentisme per a la investidura de Pedro Sánchez, el referèndum i l’amnistia.
Resumint, el del president Puigdemont ha estat un discurs d’un cap d’Estat –en cap cas el d’un líder de partit– que planteja unes condicions per negociar de nació a nació. Per tant, serà difícil que el Regne d’Espanya s’hi posi com cal i menys havent d’empassar-se un discurs sintètic que subratlla la manca de seriositat i les constants mancances democràtiques inherents a un estat especialment deficitari des de 1714. Aquest engany constant de l’Estat espanyol i llurs representants i la inexistent ètica política del “Reino” ens fa creure que anem a una nova convocatòria electoral. Tot indica que hi ha massa poc temps perquè es produeixin unes necessàries transformacions llargament esperades en una societat tan encotillada i amb tanta olor de resclosit nacionalista com l’espanyola.
Be the first to comment