Toni Strubell és exdiputat al Parlament de Catalunya, periodista i autor d’El que volen els catalans
Núria Bassa Camps és una escriptora i fotògrafa catalana
Read this article in English HERE
Les eleccions del 23J han tornat a ficar Espanya en un embolic de campionat pel que fa a la investidura d’un nou president espanyol. Després que els pronòstics electorals es tornessin a equivocar -ja quantes van?- l’antiga majoria progressista de PSOE-Sumar-Podemos ha aconseguit d’aguantar davant el que se’ns havia anunciat que seria una folgada victòria de PP-VOX. Tot i que el PP fos la força més votada (PP 137-PSOE 121), el resultat fa que els vots combinats de la resta de partits puguin evitar que el conservador Feijóo esdevingui president. Encara no se sap si això desembocarà en la investidura de Sánchez o en l’anunci d’unes noves eleccions. Ara bé, la decisió torna a estar plenament en mans dels diputats catalans, encara que d’una manera molt diferent de l’anterior en què Sánchez va ser investit. Ara sembla que tot depèn del partit del president exiliat Carles Puigdemont, Junts per Catalunya, més que no de l’Esquerra Republicana d’Oriol Junqueras, que ja es dona per fet que votarà per Sánchez, segurament a canvi de poc.
El fet que el futur d’Espanya depengui de Puigdemont és un fet provocador per als unionistes a qui se’ls ha adoctrinat per veure’l com l’enemic públic número u i dimoni amb banyes. Resulta entendridor veure com al mateix Sánchez se li ha tret el rictus en parlar-ne. El cas paradoxal, però, és que l’oportunitat que se’ls presenta als partits catalans no arriba en un moment gaire propici en haver vist debilitada la seva posició a les Corts de Madrid amb una baixada de 23 a 14 escons. Malgrat tot, aquest resultat encara els permet de tenir-hi la clau de la majoria parlamentària. Aquesta caiguda de vots i el canvi en la seva distribució es poden atribuir a diversos factors, cap dels quals indicaria necessàriament que el suport popular a la independència hagi minvat ostensiblement. El primer és que les eleccions s’han fet en presència d’una potent campanya abstencionista de l’independentisme, sobretot a les omnipotents xarxes socials. Fins i tot va haver-hi una campanya per votar amb les mateixes paperetes que es van fer servir l’1-O. Però més enllà de les dificultats per quantificar l’efecte concret d’aquestes campanyes, el que realment sembla haver fet moure més vots ha estat aquella segona naturalesa de tants catalans de votar el que calgui per frenar el feixisme a Espanya. I aquest cop no han fallat. Fins i tot se sap d’un exdiputat independentista que va fer pública la seva decisió de votar socialista. Per corroborar aquesta teoria, caldria esmentar el professor Paul Preston a qui més d’un cop s’ha sentit assegurar que Catalunya era el darrer territori d’Europa on el feixisme podria arrelar, fet que confirmaria el fet que només 2 dels més de 900 ajuntaments de Catalunya estiguin en mans de la dreta espanyola, sense que l’extrema dreta en tingui cap ni un. No obstant això, ningú sembla disposat a reconèixer que són els vots de catalans i bascos que regularment impedeixen que les Corts espanyoles esdevinguin un puntal de la dreta de la mà de l’extrema dreta.
Aleshores, què va provocar aquest transvasament de vots dels partits independentistes al PSOE, i en grau més baix a Sumar? En primer lloc, un desengany generalitzat entre l’electorat català per l’incompliment de la seva promesa electoral de mantenir-se fidels al resultat del Referèndum d’octubre de 2017, desmuntar la política de repressió contra l’independentisme i treballar per la consolidació de la República Catalana. Res no han fet en aquesta línia, ni s’ho han plantejat. Aquest fet encara l’agreugen els múltiples pactes fets amb el PSOE per ERC i Junts per controlar institucions arreu del país, un pas que difícilment perdonen els votants que recorden el paper actiu dels socialistes en la repressió als independentistes. El partit que més ha pagat la factura per haver faltat a aquestes promeses ha estat sens dubte Esquerra Republicana. Després d’haver obtingut indults per als seus líders (els líders de Junts també entraven a l’opac acord), a ERC se l’ha vist com a partit col·laborador necessari dels socialistes en molts fronts, mentre que a canvi no s’ha percebut cap millora o concessió més enllà de l’aparent suport socialista a l’escanyolit govern unipartidista d’ERC (33 de 135 escons) a qui, per altra banda, no perd oportunitat de ridiculitzar o menysprear el PSOE. Tot i que també van perdre un diputat (la CUP va perdre els seus dos), Junts per Catalunya va ser l’únic partit independentista que va estar a prop de mantenir-se. En tot cas, la resiliència comparativa de Junts és la que fa que les matemàtiques de la investidura de Sánchez del 23F sigui força més tenses que a l’anterior quan els que donaven suport a Sánchez (Podemos, ERC, PNV, Bildu, BNG…) es van posicionar a favor a canvi de ben poc.
Tot i que caldrà esperar com evolucionin les coses, tot fa pensar que si arriben a negociar -el PSOE podria negar-s’hi, és clar- Junts serà un negociador força més dur en l’actual investidura del que no ho ha estat ERC en el passat. Però cal no oblidar que la situació també comporta riscos considerables per a Junts. Si no es mantenen ferms en les demandes (un nou referèndum i una amnistia per a tots els independentistes processats), també corren el perill de veure’s encara més afectats pel boicot electoral que van patir els tres partits independentistes el passat 23J.
Certament, no serà fàcil per a Junts, un partit amb poca cobertura mediàtica i fortament exposada a la pressió de la poderosa dreta unionista espanyola i als cants de sirena de promeses buides del PSOE i Sumar. Junts no hauria d’oblidar que en quatre anys aquests dos partits de la coalició governamental no s’han plantejat seriosament resoldre el conflicte català més que amb una taula de diàleg de fireta.Tampoc no han satisfet cap demanda seriosa dels partits catalans més enllà dels enverinats indults concedits a 9 dels seus líders en una operació agra-dolça en què la lletra petita assegurava de lligar el moviment independentista de peus i mans. Les setmanes vinents veurem si Junts es mantindrà ferm en les seves demandes o si Sánchez convocarà noves eleccions amb el risc que guanyi la coalició PP-Vox. I si bé tots dos es juguen molt, almenys Puigdemont ja té el premi mediàtic assegurat d’haver passat en poques setmanes de ser un proscrit marginat perseguit pels tribunals espanyols a ser la peça clau d’una negociació crucial per al futur d’Espanya i de Catalunya.
Be the first to comment