Toni Strubell és exdiputat al Parlament de Catalunya, periodista i autor d’El que volen els catalans
Núria Bassa Camps és una escriptora i fotògrafa catalana
Read this article in English HERE
El passat 8 d’agost havia de ser el Dia D del llargament esperat retorn del President Carles Puigdemont a Catalunya després de quasi set anys d’exili provocats per la repressió exercida contra els organitzadors del Referèndum de 2017. El fet que fos un intent fallit i que no acabés amb el seu retorn definitiu ha tingut diverses interpretacions, algunes de les quals buscant de ridiculitzar-lo parlant de “xarlotada” mentre que d’altres parlaven del continuat poder de convocatòria de Puigdemont com a líder independentista o de com el seu viatge havia deixat en evidència els jutges espanyols (del què el Washington Post i la TV pública japonesa en serien exemples). Ara bé, si ens endinsem en les veritables raons de l’imprevist retorn a la seva base d’operacions de la Casa de la República a Waterloo (Valònia), potser podrem entendre millor el que realment va passar, cosa que potser hauria de fer recapacitar alguns del qui han parlat en termes de mera xarlotada o d’una operació “propagandística”.
El retorn de Puigdemont, cal recordar, havia de produir-se en el marc de la Llei d’Amnistia aprovada al Parlament espanyol el juny passat com a contrapartida als partits catalans i el seu suport a la investidura de Sánchez després de les eleccions de maig. Aquesta llei -que la dreta ha demonitzat amb totes les seves forces- havia d’assegurar que es retiressin els càrrecs contra més d’un milers d’encausats catalans acusats de participar en protestes contra la repressió o d’haver contribuït a organitzar el mateix Referèndum d’octubre 2017. Però paradoxalment també incloïa l’amnistia per a policies espanyols acusats d’una violència desproporcionada contra els independentistes essent molt sospitós que més de la meitat del centenar de ciutadans amnistiats fins ara siguin precisament policies. El món a l’inrevés com va ocórrer a la Transició dels darrers anys 70. En tot cas en Puigdemont havia fet plans d’aprofitar la cerimònia d’investidura del nou president socialista Salvador Illa (8 d’agost) per tornar de l’exili i fer un retorn simbòlic al parlament. Es rumoreja que hi havia pactat una intervenció com a cap de facto de l’oposició (un pacte no descabellat si tenim en compte que el president del Parlament, Josep Rull, és membre de Junts, el partit de Puigdemont), cosa que no s’arribarà a produir.
En tot cas, la jornada va obrir d’hora amb un primer gran acte públic de Puigdemont en una gran avinguda de Barcelona propera al Parlament. Des d’allí s’havia previst un desplaçament de la comitiva al Parlament. Però tot i aparèixer triomfant davant els seus seguidors per fer un breu discurs, de seguida es va fer evident que no el deixarien entrar al Parlament. Lluny del què semblava que s’havia pactat, l’equip de Puigdemont havia descobert que hi havia en marxa una gran operació policial -coneguda amb el sinistre nom d’”Operació Gàbia”- ordida no només per impedir el seu accés al Parlament sinó per capturar-lo i lliurar-lo al jutge Llarena del Tribunal Suprem espanyol com si fos un delinqüent i no un diputat dotat d’inviolabitat parlamentària.
Aquesta deriva va fer que Puigdemont optés per un pla B: el de tornar a Waterloo i d’aquesta manera frustrar aquella operació de captura. I tot i que inicialment havia contemplat una operació que comportés efectivament lliurar-se per així comprometre les autoritats espanyoles a haver de justificar davant d’Europa el seu empresonament il·legal (contrari a la Llei d’Amnistia), el cert és que una part important de la iniciativa simbòlica i l’impacte políticament efectiu n’havia quedat anul·lada. Això el va portar a optar per un prompte retorn a l’exili, en part com a resposta a la súplica que li feien molts seguidors de no deixar-se fer la fotografia del seu empresonament, una foto que la classe política i l’opinió pública espanyoles feia anys que buscaven obsessivament. Poc hauria importat a Madrid que aquest empresonament xoqués amb resolucions recurrents de les Nacions Unides o del Consell d’Europa ni que el Tribunal Suprem estigués cometent prevaricació judicial en negar-se a obeir una llei referendada pel Parlament espanyol. Tal com es desprèn del cas de Puigdemont, jutges espanyols com Llarena i Aguirre -que en països més democràtics segurament haurien estat apartats per trencar amb la divisió de poders i l’estricte respecte a la llei- són lliures de fer el que volen malgrat la seva manifesta falta d’objectivitat.
Però potser va ser la resposta desproporcionada del govern català a la crida de Llarena per detenir-lo el que realment va portar Puigdemont a optar pel Pla B i un retorn ràpid a Bèlgica. No podia arriscar-se a una detenció per part de la policia catalana en ple carrer que l’impedís d’arribar al Parlament on havia de fer el seu discurs de retorn de l’exili en seu parlamentària i després acceptar les conseqüències que fossin. Saber del tancament del perímetre del Parlament i la magnitud de l’Operació Gàbia que estava en marxa -amb vigilància fins i tot al cementiri on ara descansen els seus pares morts durant el seu exili- van fer desistir Puigdemont i esperar un moment més propici per al seu retorn definitiu. D’aquí la brevetat del discurs que va pronunciar a l’acte de benvinguda a casa, oferint als seus seguidors poc més que esperances per al futur i una voluntat de continuar la lluita per la independència. Si els tribunals espanyols només han ofert amnistia a un centenar de persones, més d ela meitat dels quals són policies espanyols- com havia de fiar-se que les autoritats reaccionessin d’altra manera. Però per a Puigdemont el que sens dubte ha estat l’aspecte més positiu d’aquesta gesta és el fet que hagi impossibilitat que ni Sánchez ni Illa hagin pogut parlar de la “fi del conflicte català”, com sens dubte era el seu objectiu principal de la investidura.
Be the first to comment