El cínic menyspreu de la EU envers les necessitats dels idiomes minoritzats amenaça fins i tot els més forts
El nostre agraïment al sociolingüista Miquel Strubell pels seus consells en aquest article
You can read the article in English here
Com és sabut, la qüestió de la llengua catalana i de la legislació que defineix el seu estatus jurídic és una polèmica recurrent a la política espanyola. Aquesta setmana ho hem pogut recordar al parlament espanyol amb acusacions als partits catalans de voler “imposar la seva llengua” a l’educació, un fake news molt utilitzat pels partits unionistes. Els lectors no catalanoparlants potser no vegin la rellevància del tema però cal no perdre de vista que Catalunya és un banc de proves sensible per avaluar l’efecte de la legislació com a garantia de protecció – o no – de les llengües minoritzades de la Unió Europea.
Ara bé, un cop esvaït el cinisme dels seus portaveus, molt ens temem que la credibilitat de la UE com a institució protectora de llengües minoritzades, si és que ha existit mai, té les hores comptades. En un món globalitzat en què el 45% dels idiomes poden desaparèixer aquest segle, els comissaris europeus deuen confiar que ningú no demanarà responsabilitats a la UE si desapareixen idiomes com el català, el cors o l’occità. Encara n’hi haurà que se’n felicitaran pel que significa de simplificació i possible reducció de pressupost. Deixant Borrell de banda, com es nota que no és el seu idioma. Tanmateix, més enllà de les legislacions i les polèmiques, cal preguntar quines són les autèntiques amenaces per als idiomes minoritzats, i les seves símptomes.
Les amenaces reals
Segons la UNESCO, una llengua presenta una situació de vulnerabilitat i està en perill quan el nombre de parlants queda reduït a una comunitat petita, ja que el risc que es perdi la llengua i la cultura és alt en benefici d’una altra que en pugui absorbir els parlants. Els Països Catalans han patit des de fa més de 300 anys la croada iniciada pels Borbons d’imposar el castellà en terres catalanes «por justo derecho de conquista» sotmetent-les a una continuada persecució salvatge contra la seva llengua i cultura catalana per tal de subjugar-la a la castellana. En democràcia, per justícia, cal restituir a les víctimes allò que els ha estat arrabassat. Així doncs, caldria esperar per part de l’Estat Espanyol, que per justícia democràtica retornés als territoris històrics catalanoparlants la normalitat lingüística que els ha estat arrabassada, però malauradament els objectius de deixar el poble català sense idioma i a la intempèrie cultural segueixen sent vigents avui en dia, amenaçant la supervivència de la seva llengua autòctona als seus carrers.
Aquestes amenaces les trobem en un document anual que mostra una panoràmica de la salut del català: l’InformeCAT, i que aquest any 2020 presenta unes dades preocupants per al futur del català com les que seguidament detallo. És descoratjador que en ciutats grans com Barcelona i la seva àrea metropolitana només el 35 % de la població parli el català habitualment. A la ciutat de València la situació és encara més dramàtica, menys del 15% de la població en fa un ús habitual, i a les Balears menys d’un terç dels joves parlen majoritàriament en català amb els companys d’estudi. Hem de recordar que no hi ajuda gens el fet que les institucions de l’estat espanyol han continuat fidels al supremacisme lingüístic castellà inherent, com ho demostra el fet que l’any passat s’aprovessin un total de 134 normes que privilegien el castellà i releguen el català.
La conseqüència d’aquest menyspreu cap a una llengua i una cultura es tradueix en normalitzar fets tan greus i denunciables com succeeix tant en el sector privat com al públic. En el sector privat és especialment decebedor el cas de SEAT, l’empresa catalana amb més facturació i la marca del sector de l’automòbil més venuda a Catalunya i a Espanya. Tanmateix, ni el portal web de SEAT -amb més de 50 versions lingüístiques entre elles el búlgar, el serbocroat, l’estonià, l’eslovè, l’hongarès, l’hebreu, el macedoni, el danès, el noruec, el finès, l’ucraïnès, el grec, l’eslovac, el txec o el romanès; o el francès i el neerlandès per a Bèlgica, i l’italià, l’alemany i el francès per a Suïssa-, ni les seves comunicacions a les xarxes socials, ni la pantalla dels vehicles, ni la veu de l’ordinador, ni la connectivitat per mòbil, ni tan sols els manuals dels automòbils, són en català, tot i que la llei preveu aquest darrer cas. Una llei que estipula que els catalans tenen el dret de rebre en català la informació obligatòria dels productes que consumeixen. Aquest dret, i l’obligació corresponent de les empreses, és el mateix que hi ha per a tots els consumidors parlants de llengües europees de dimensions similars al català en els països corresponents. No obstant això, Catalunya és l’únic territori de tot Europa en què hi ha unes pràctiques il·legals tan esteses (del voltant del 90%) i en què l’administració no tramita cap sanció. Els consumidors catalans, malgrat tenir-ne el dret, tenen un percentatge real de productes etiquetats en la seva llengua inferior al 10%, però que els drets els siguin arrabassat o que la Llei no s’acompleixi en defensa del català, és absolutament irrellevant per a l’estat espanyol.
Pel que fa al sector públic la cosa no millora gaire, ans al contrari. N’és un exemple la Corporació Catalana de Serveis Audiovisuals de Catalunya. Als anys 1990 la programació de la CCMA arribava a la Catalunya del Nord gràcies a uns repetidors instal·lats a la zona per l’Associació Alentorn i el Sindicat de Televisió del Conflent. Tanmateix, el senyal dels repetidors es va perdre amb la implantació de la TDT i l’apagada analògica consegüent. A diferència d’altres països europeus, els estats espanyol i francès posen traves a la reciprocitat de mitjans de comunicació en català, malgrat que Espanya ha ratificat la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries, que obliga els estats signants a no limitar el contacte i l’intercanvi entre parlants per criteris administratius.
Del diner públic de l’Estat espanyol també en podem parlar. Com en la immensa majoria d’inversions cap a Catalunya, la desproporció és escandalosa. Any rere any des del 2013 el govern espanyol ha anat invertint milions d’euros (fins a 385M€) a la cinematografia en castellà però 0 euros a les produccions en català. Parlant de cinema caldria saber també que plataformes com Netflix no ofereix en català 331 pel·lícules que ja tenen versió en aquesta llengua tot i que la Llei ho exigeix. La Llei del cinema de Catalunya estableix que les empreses distribuïdores tenen l’obligació de garantir que totes les pel·lícules que s’han estrenat doblades o subtitulades en català en sales de Catalunya enviïn aquesta versió en les mateixes condicions que es fa amb les altres llengües (versió en castellà, anglès, francès, etc.) Tanmateix, aquest precepte és àmpliament ignorat per empreses distribuïdores com ara Netflix, malgrat que la mateixa Llei tipifiqui com a infracció molt greu l’incompliment de les obligacions lingüístiques i encomani a la Conselleria de Cultura de la Generalitat de Catalunya la imposició de les sancions corresponents. Ara com ara no hi ha constància que mai s’hagi sancionat cap d’aquestes empreses distribuïdores que han fet infraccions per aquest motiu.
Un fet desconcertant és el cas del sector Tecnològic. Segons les estadístiques, el català és la 10a llengua de la Unió Europea en nombre de piulades i la 9a en nombre d’usuaris de Twitter. La vitalitat en aquesta xarxa i la capacitat de generar debat es deu a l’elevat nombre d’usuaris competents en català que aposta per comunicar-se amb el món en aquesta llengua (tot i poder optar per llengües amb més parlants) i, també, per l’elevada activitat en català dels usuaris: el català seria la 5a llengua del món en nombre de piulades per usuari. ¿Per què, doncs, empreses com Amazon, Apple, Samsung, Google, no inclouen el català com a opció de llengua en els seus assistents de veu? No hi ha cap dels 32 assistents existents al mercat que parli català. Ni Alexa (Amazon), ni Siri (Apple), ni Google Assistant i Google Home, ni Bixby (Samsung) ni Cortana (Microsoft) ni molts d’altres, tenen l’opció del català mentre que a Suïssa, per exemple, Google utilitza l’alemany, el francès i l’italià, amb les idiosincràsies suïsses pròpies en cada un dels tres casos. Pel que fa a l’assistent Siri, amb una vintena de llengües, disposa del finès, l’hebreu, el danès o el noruec, tot i ser llengües clarament menys parlades que el català.
Ja hem dit que dins l’Estat espanyol la discriminació de les comunitats lingüístiques diferents de la castellana és un problema històric a causa del supremacisme lingüístic i la ideologia hegemònica i dominant en les institucions i el funcionariat, i és per aquest motiu que el 71,5% dels habitants de Catalunya creu que les institucions de l’estat espanyol no fan prou per protegir i promoure el català. L’estat espanyol és l’únic estat europeu que s’ha negat a reconèixer una llengua d’una comunitat lingüística de les dimensions de la catalana com a llengua oficial de l’estat. També és l’únic que no ha volgut fer d’una llengua d’aquestes dimensions un idioma oficial de la Unió Europea. Ara com ara hi ha milers de disposicions legals que imposen o afavoreixen el castellà respecte del català a Espanya.
Pel que fa a l’Administració Pública observem que prop del 90% dels habitants de Catalunya consideren que els funcionaris de l’estat haurien d’entendre i parlar el català. Tanmateix, la realitat és ben diferent. Molts funcionaris públics de cossos com la policia estatal i la Guàrdia Civil o de l’àmbit de la justícia com jutges, fiscals o magistrats són incapaços d’expressar-se i escriure en català. Ara per ara, l’única llengua que és una exigència imposada per als treballadors públics estatals a Catalunya com també per a la població general és el coneixement del castellà. El nombre de denúncies per discriminacions policials als catalanoparlants s’ha disparat d’una manera alarmant. En els darrers anys han estat atesos 33 casos de discriminació lingüística protagonitzats per agents de la policia estatal. Cal tenir en compte que les discriminacions conegudes només són la punta de l’iceberg. El fenomen de la discriminació lingüística està molt estès: molts casos no s’arriben a denunciar mai.
Podríem seguir amb moltes més dades de l’InformeCAT 2020 que evidencien la mala salut del català, però aquest petit recull hauria de ser motiu suficient per encoratjar-nos a lluitar per la llengua i la cultura catalana si no volem que s’extingeixi o sigui assimilada per la d’un altre estat “por justo derecho de conquista” tal com dèiem. Potser en el sector educatiu, amb la llei Celaà posem una tireta a la malferida llengua catalana, però no n’hi ha prou, cal que de manera immediata els governs català, valencià i balear prenguin les mesures necessàries que de manera efectiva garanteixin la competència en llengua catalana de tot l’alumnat, i, per tant, un reforç aprofundit i renovador del programa d’immersió lingüística, que inclogui àmbits educatius com el pati, el menjador i les activitats extraescolars. Pel que fa a les amenaces exposades i les moltes més que discriminen la llengua i cultura catalanes, cal que siguin conegudes, rebutjades i corregides. Quin idioma pot sobreviure en condicions així?
Es podrien citar molts més casos de l’InformeCAT d’aquest any per posar de manifest les amenaces a què s’enfronta el català actualment. Tot i això, per molt que partidaris i crítics del català puguin veure la nova llei Celáa com una eina per “restaurar” o “imposar” el català a les escoles, l’experiència ens diu que l’escolarització per si sola no compta amb cap vareta màgica per garantir l’ús futur i l’estatus social de la llengua catalana a l’època de globalització. Això sí, cal aprofitar l’oportunitat que sembla reobrir-se de fer del català la llengua bàsica de l’educació a Catalunya, València i les Illes Balears d’una vegada per totes. Més enllà de l’escola, hi ha dotzenes d’altres camps on cal portar a terme una urgent acció per garantir el futur del català i d’altres llengües minoritzades. En gairebé tots, el suport de la UE és flagrantment absent. Per parodiar una fórmula molt utilitzada al twitter en català, podríem preguntar: “Podem començar a parlar obertament d’un genocidi cultural ja o encara hem d’esperar una mica més?”
Núria Bassa, Toni Strubell
Ajuda Brave New Europe – el digital antifeixista alemany en anglès – a informar de la lluita per l’autodeterminació de Catalunya i Escòcia i a denunciar la constant vulneració de drets humans a l’Espanya hereva de Franco
Donar: https://braveneweurope.com/donate
Be the first to comment