You can read the article in English here
A Espanya, la gestió de la crisi sanitària i econòmica provocada pel COVID19 ha creat contradiccions i mancances de tot tipus que en circumstàncies normals podrien haver provocat un escàndol de grans proporcions però que ara han passat força desapercebudes. Aquest sol fet pot ajudar a explicar per què el Govern d’esquerres pot haver admès obertament que col·locarà els enormes fons de recuperació de la UE en mans de les grans empreses de l’Ibex35 i, no obstant això, trobar pocs problemes per veure aprovat el decret que ho regula al parlament de Madrid.
La veritat és que la manca de qualsevol tipus de debat mediàtic seriós sobre la qüestió ha permès al govern espanyol actuar exactament de la mateixa manera que ho hagués fet un govern de dretes de línia dura: en interès de les grans empreses, mentre que la salut públicai els requisits socials han estat bandejats d’una manera poc imaginable en un govern d’esquerres. Sembla que la fórmula perfecta per disfressar el capitalisme en el seu pitjor moment ve de la mà de l’esquerra –aquí encarnada per PSOE i Unidas Podemos– i a la cooperació indispensable dels principals mitjans de comunicació.
La crisi social
Un recent informe del Banc Central Europeu sobre les respostes a la crisi del COVId19 en política fiscal als països de la zona euro revela que Espanya, durant el 2020, va tenir una de les despeses més baixes entre les nacions de la UE en resposta al COVID19 en termes de mesures socials i sanitàries.
Els documents de treball del personal de la Comissió que acompanyen l’Opinió de la Comissió sobre el Projecte de Plans Pressupostaris per al 2021 mostren que la suma de les mesures fiscals d’Espanya –les que es duen a terme sota els auspicis del pressupost de l’Estat en la lluita contra el COVID– ascendeixen a menys de l’1,3% del PIB, tot i que el Ministeri d’Economia ho negui. Això vol dir que la despesa mitjana de la UE del 4% triplica la xifra d’Espanya.
Segons el document del BCE, basat en dades oficials de la UE, la resposta de la política fiscal espanyola és inferior a la de Finlàndia, el país que és el segon pitjor del rànquing, tot i que cal recordar que els efectes del COVID han estat molt menys devastadors a Escandinàvia que a Espanya. Fins i tot Itàlia i Grècia, països amb què sovint es compara Espanya, han fet un esforç molt més gran per compensar els efectes del COVID tant en termes absoluts com relatius. De fet, Espanya és un dels dos països de la UE on les mesures socials han estat realment inferiors a les d’un any normal (l’informe presenta les xifres de l’any 2009 com a comparació), fet que ni tan sols el diari progovernamental El País ha mostrat cap intent de disfressar-se o negar-se.
Espanya sembla ser un dels pocs països que no va aprendre res de la crisi del 2008. Increïblement – i en contrast amb gairebé tots els altres països de la UE – España en realitat ha pressupostat menys en mesures socials del que ho va fer llavors. Potser el govern d’esquerres hauria d’explicar per què. Tot i que el Govern afirma haver pagat €40.000M en ERTEs i diu que ha flexibilitzat les cotitzacions a la Seguretat Social, el fet és que els retards a gran escala en el pagament de les prestacions i un impactant augment de la quota dels treballadors autònoms fan que la classe treballadora espanyola no sigui només una de les més afectades de la UE, sinó també la que en sentirà els efectes nocius durant el període més llarg.
La crisi sanitària
Molts experts en salut i economia han arribat a la conclusió que Espanya haurà de fer una autoavaluació honesta de la situació si novol que es repeteixen errors greus en el futur. Sigui quin sigui l’anàlisi final, molts indicadors indiquen que la gestió sanitària de la pandèmia ha estat molt deficient. Previsiblement, un dels errors clau assenyalats ha estat l’excessiva politització de la crisi. De fet, moltes deficiències de les autoritats espanyoles han aparegut amb la pandèmia. En primer lloc, els experts qualificats cridats a actuar com a portaveus de la crisi sovint han actuat més com a interlocutors polítics fidels a la veu del seu amo que no com a professionals honestos. En lloc d’influir en els polítics pel que fa a les polítiques adequades a adoptar, han estat els polítics els que els han utilitzat per defensar posicions de conveniència estrictament política a través dels absurds tecnicismes als quals solien apel·lar. La ineficàcia i la lentitud a ‘hora de prendre mesures han conduït a un escenari en què el virus ha estat capaç de córrer molt més ràpid que els polítics. Ni la previsió d’esdeveniments ni la consideració de les lliçons que es poden aprendre d’altres països no han ajudat a la seva gestió dels assumptes.
Però és clarament la manca d’inversions en salut pública la que ha fet patir més. En els darrers anys, Espanya ha desmantellat bona part gran part del seu sistema de salut pública, cosa que ha provocat un escàs marge de maniobra per evitar el col·lapse del sistema sanitari que ha marcat les diverses onades de la pandèmia.
Una altra àrea que ha tingut una atenció insuficient és la de l’atenció sanitària a la població migrant, tal com s’ha produït en altres països. Els immigrants que no tenen targetes sanitàries han quedat fora de l’equació com si fossin aliens al virus, alhora com a víctimes i transmissors. De fet, a Espanya encara queda molt per recórrer per fer universal el seu sistema de salut. Les iniciatives de control a les presons i els controvertits CIEs també han estat deficients. No s’han pres mesures per relaxar les condicions d’internament dels presos per garantir la seva salut i molts han quedat gairebé totalment confinats a les seves cel·les amb un lamentable poc temps per fer exercici. A més, s’ha descartat en gran mesura una fórmula més variada per a l’aplicació de mesures de confinament veïnal i la intervenció social a nivell de base ha estat lamentablement escassa.
Gairebé tots els experts coincideixen a afirmar que una altra deficiència que pateix Espanya és la manca de disciplina i coherència en les mesures aplicades, segons va denunciar el president de Catalunya, Torra. L’esforç que han fet el govern central i les comunitats per explicar les mesures que s’estan aplicant ha estat sovint insuficient i ha causat una gran confusió. En general, s’acorda que quan els governs regionals responsables –els més propers al terreny– van aplicar mesures, els resultats han estat significativament més efectius. En contrast amb això, la banal politització de la situació amb un ministre de Salut evasiu i ineficaç com Salvador Illa ha contribuït de manera negativa a la gestió espanyola del Covid-19.
La lluita política per gestionar la pandèmia s’ha alimentat de qüestions polítiques i ideològiques en detriment de la salut pública. Això s’ha traduït en un estira-i-arronsa absurd que massa sovint ha posat en perill el compliment de les mesures que es demanaven. El cas més clar es va produir a la regió de Madrid amb l’enfrontament entre els governs regionals i estatals en plena pandèmia. La lluita política va arribar al punt en què el ministre de Salut anunciava mesures “obligatòries” que s’haurien d’aplicar en 48 hores mentre el govern de la Comunitat de Madrid les rebutjava obertament per la manca de validesa legal. L’insuficient seguiment del contagi i l’anàlisi insuficient del mapa de contagi coordinat per part del sistema de salut públic, sense oblidar la fallida del govern en legislar en el camp del teletreball –aquí és una mera “recomanació” del Ministeri de Salut, no és estrany que COVID19 hagi arrasat – i encara està fent – tants estralls a Espanya.
La conseqüència immediata d’això és que Espanya té la setena taxa de mortalitat per COVID més alta de la UE. La gestió del govern espanyol de la pandèmia, com a la resta de la UE, ha estat un desastre no només en termes sanitaris. Espanya ha demostrat ser la que més gran davallada del PIB ha registrat amb una gran manca de mesures socials i econòmiques efectives aplicades per mitigar la situació dels seus ciutadans.
Be the first to comment