‘Si la UE veu normal la pràctica judicial a Espanya, què no haurem de pensar de la pràctica judicial a la UE?’
Toni Strubell és exdiputat al Parlament de Catalunya, periodista i autor d’El que volen els catalans
Núria Bassa Camps és una escriptora i fotògrafa catalana
Read in English here.
El passat dijous 14 de juliol, l’advocat general del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, M. Jean Richard de la Tour, va comunicar a aquell tribunal que la petició del Tribunal Suprem espanyol d’extradició del ministre de Cultura a l’exili, Lluís Puig, estava justificada. Fins i tot va increpar els tribunals belgues per haver rebutjat casos similars d’extradició a Espanya amb l’argument que no hi havia motius per sospitar que Espanya no fos un Estat de dret normal ni que patia una disfunció sistèmica general del seu sistema judicial. Aquest pronunciament inesperadament dur ha fet que els eurodiputats catalans Puigdemont, Comín i Ponsatí -l’extradició dels quals ha estat reiteradament rebutjada en diversos estats de la UE- es trobin novament davant d’una amenaça molt real d’extradició per la seva participació en l’organització del referèndum independentista de 2017. Les recomanacions de l’advocat general són generalment seguides pel tribunal.
Coincidint amb aquesta dramàtica deriva –que ha provocat un gran malestar a Catalunya– el magistrat barceloní Guillem Soler ha presentat deu raons que contraresten l’afirmació de M. de la Tour que la justícia espanyola garanteix els estàndards democràtics d’un Estat de Dret. De fet, considera que als últims anys Espanya ha abusat seriosament de la llei per tractar el conflicte independentista català, tal com informa la periodista Mayte Piulachs al digital El Nacional. El magistrat Soler argumenta que des del Referèndum de 2017, s’ha produït un estat permanent d'”excepcionalitat jurídica” que provoca un desplaçament de les pràctiques judicials i polítiques tradicionals associades a la justícia democràtica. Això ha provocat una situació en què els drets fonamentals s’han vist vulnerats amb la introducció del que anomena “excepcionalitats jurídiques” especialment dissenyades per aplicar la llei contra opositors polítics, en aquest cas el moviment independentista català. El magistrat Soler se centra en deu casos d'”excepcionalitat jurídica” en aquest context. La seva lectura hauria de ser obligada per al Sr de la Tour.
1: El Tribunal Constitucional veta els debats parlamentaris i busca el processament dels qui els habiliten
Soler assenyala el paper del Tribunal Constitucional (TC) com a irregular font de control autoritari sobre l’activitat parlamentària. Assegura que és una “excepcionalitat jurídica” que el tribunal no només dicti ordres “corregint” les normes que s’acaben d’aprovar al Parlament, sinó que intervingui impedint el debat parlamentari normal. En restringir les funcions del Parlament, el Tribunal supera les seves pròpies competències. Per mostrar-ne la perversitat, aquesta pràctica irregular va obrir la porta al processament de la presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell, que va rebre una condemna d’11 anys per haver permès el tipus de debats parlamentaris que pot tenir qualsevol parlament democràtic. Actualment, l’ex President del Parlament Roger Torrent s’enfronta a càrrecs similars.
2: Processaments irregulars per desobediència
Un altre incompliment flagrant de la pràctica legal parlamentària denunciada per Soler es refereix al processament dels electes en casos de desobediència, sobretot quan no se’ls ha fet arribar cap mena d’avís personalitzat previ per part d’un jutjat, com és preceptiu. El Tribunal Constitucional va procedir a deformar una norma que establia que no es podia processar cap diputat de les cambres (només el president i els membres de la junta del parlament), cosa que va permetre el processament de la diputada Mireia Boya i va portar a l’exili suís a la líder de la CUP i diputada Anna Gabriel, acusades d’haver presentat un projecte de llei a debat.
3: Una adjudicació de tribunal inadequada
Un dels arguments clau dels recursos presentats contra el judici del 2019 contra 9 membres del govern català va ser l’elecció del tribunal on s’havia de celebrar el judici. Soler considera anòmal i discriminatori el fet de ser jutjats al Tribunal Suprem de Madrid. Segons la legislació espanyola, els delictes s’han de jutjar al territori en què es van cometre. Jutjar-los al Tribunal Suprem de Madrid va suposar sotmetre-los a un entorn especialment hostil amb jutges que no havien fet cap intent de dissimular la seva hostilitat a la causa catalana. Una vegada més, l’advocat general sembla no considerar aquesta la greu mancança amb el pretexte que s’ha d’enfortir la “confiança” que hi ha d’haver entre les jurisdiccions estatals. El fet que anteriorment s’haguessin rebutjat diverses ordres d’extradició a Europa per aquest mateix motiu sembla que no l’impressiona. Cal preguntar, per què ve justament ara aquest canvi de criteri a la judicatura europea?
4: Ordres europees d’extradició intermitents
Soler argumenta que el procediment del jutge Llarena del Tribunal Suprem va ser força irregular pel que fa a l’emissió de les ordres d’extradició europees que va emetre. El fet que de forma intermitent es dictés i revoqués aquestes ordres –sens dubte, per intentar evitar la negativa a les acusacions de sedició– és vist per Soler com una maniobra estratègica incompatible amb la preceptiva imparcialitat judicial. Però, una vegada més, en les seves recomanacions al TJUE, el Sr. de la Tour va considerar que no hi havia irregularitat en aquesta forma d’oportunisme judicial.
5: La “violència” preceptiva per a una condemna per rebel·lió
Una altra qüestió greu que apunta Soler és el fet que els 9 fossin acusats d’exercir violència fins a l’última fase del judici. Aquesta va ser una estratagema deshonesta utilitzada pels fiscals per assegurar-se que tot el judici es desenvolupés en un ambient més radicalitzat i dramàtic, malgrat que, segons va resultar, no tenien cap prova real que els acusats haguessin utilitzat o tolerat la violència. També era l’ingredient preceptiu per garantir que els acusats fossin empresonats poc després de la celebració del Referèndum. Tot això va servir per crear un entorn que serviria per aixecar una oposició ferotge als catalans a tot l’estat per així garantir unes condemnes desorbitades, com va passar. El fet que observadors internacionals informessin que la defensa no havia pogut comptar amb testimonis sol·licitats ni utilitzar proves de vídeo vitals per demostrar que els informes policials eren falsos -en presència dels policies en qüestió- no va animar el Sr. de la Tour a parlar d’una escandalosa manca de garanties judicials.
6: les irregularitats respecte als indults
Un altre greuge jurídic que van patir els acusats va ser el litigi dels indults parcials concedits pel govern espanyol el juny de 2022 als 9 processats catalans. Tot i que això els va permetre sortir de la presó després de complir-hi tres anys, de cap manera es pot qualificar de regular el procediment. Fins a aquella data, el Tribunal Suprem sempre havia denegat als partits polítics el dret de demanar l’anul·lació d’un indult. Però un canvi posterior en la composició del tribunal, gràcies a la substitució “providencial” d’un dels magistrats, va permetre la revisió quirúrgica d’aquest criteri. De nou, la legislació espanyola no havia contemplat mai la possible revocació d’un indult fins aleshores. Va ser suficient el fet que els independentistes catalans estiguessin implicats per forçar aquells dos canvis sospitosos? Però una vegada més, l’advocat general de la UE sembla no haver-hi vist cap irregularitat.
7: Article 155 i l’anul·lació de l’autogovern català
L’article 155 de la Constitució espanyola està dissenyat per permetre que l’Estat prengui mesures per recuperar el control en comunitats autònomes “indisciplinades”. El seu contingut està subjecte a diferents interpretacions. Però, per la seva duresa, les mesures adoptades contra l’autogovern de Catalunya són qualificades per Soler com a indicis d’una clara “excepcionalitat jurídica”. Dissoldre el Parlament català elegit democràticament i transferir la seva sobirania al govern espanyol, com va passar, és considerat per Soler com un fet del tot anticonstitucional, de fet ha estat considerat com una mena de cop d’estat. Tanmateix, ni tan sols aquesta terrible irregularitat va ser vista com un signe de deficiència sistèmica per part de M. de la Tour, l’única pauta del qual sembla ser adoptar la fe cega en la justícia espanyola que la UE nega a Polònia.
8: Perspectives o investigació «catch-all».
El fet que en el conflicte català els temes polítics estiguin sotmesos automàticament al dret penal hauria d’haver dissuadit al Sr. de la Tour d’obrir la porta a l’extradició de Lluís Puig i companys exiliats. Com apunta Soler, no només hi ha un abús d’investigació prospectiva. Les demandes contra activistes i polítics catalans també es mantenen estratègicament a la recambra fins que apareix el moment “estratègic” adequat segons interessos polítics. Certament, afirmar que hi ha separació de poders a Espanya es fa cada cop més inversemblant per a cada cop més gent. Però no per al Sr. de la Tour. A més, més que delictes i delinqüents concrets que es jutgen, el processament per motius ideològics és una realitat indiscutible. Paral·lelament, les condemnes es fan massa sovint sense aportar cap mena de prova fefaent. La aparaula d’un policia pot enviar qualsevol 6 anys a la presó. Com mostra l’excel·lent llibre del doctor Damià del Clot “Lawfare, l’estratègia de repressió judicial d’Espanya contra l’independentisme català”, contra molts catalans no és el dret penal a l’ús que s’aplica sinó el dret penal de l’enemic. Llàstima que el Sr. de la Tour no ho vegi.
9: Espanya menysprea la immunitat dels eurodiputats
Costa de creure que el Sr. de la Tour hagi de veure Espanya oferint garanties jurídiques en considerar el menyspreu mostrat pel Tribunal Constitucional a la immunitat de l’eurodiputat Oriol Junqueras el gener de 2020. El Sr. de la Tour no pot oblidar que el mateix TJUE havia demanat l’alliberament immediat d’Oriol Junqueras per ocupar el seu escó a Brussel·les. Només una argumentació força rocambolesca va justificar mantenir Junqueras a la presó, fet que hauria d’haver permès l’advocat general d’informar-se que el que mou la justícia espanyola és la set de venjança d’Espanya contra els líders independentistes, fins al punt de desafiar les normes del propi Parlament de la UE.
10: Els Tribunals usurpen el poder de decidir sobre la política lingüística a les escoles
Un últim exemple de les mancances judicials d’Espanya ha monopolitzat l’actualitat a Catalunya aquests darrers mesos des que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va dictaminar que la llengua espanyola havia de tenir un 25% de presència curricular a les escoles. No podem oblidar que només és el Parlament de Catalunya que pot prendre aquesta decisió. Soler també denuncia que aquest mateix tribunal dictaminés que, a petició d’un sol pare d’alumne, s’havien de fer les classes en castellà independentment de l’opinió dels pares dels altres companys. Novament, és un cas en què el flagrant menyspreu de les normes legals suggereix una ampla gamma d’irregularitats sistèmiques molt més estesa que no la que es podria esperar d’un Estat de Dret democràtic. Però, un cop més, M. de la Tour deu tenir motius per pensar el contrari.
Conclusió
En les seves conclusions, Soler insisteix en l’aclaparadora presència de discriminacions per motius polítics dins la justícia espanyola. Parla d’un estat d’excepció constant per sotmetre el poble català i excloure’l de l’exercici dels seus legítims drets. Suggereix que aquestes irregularitats desapareixerien si no hi hagués les motivacions polítiques que les provoquen. Però també apunta que l’excepcionalitat jurídica de la justícia espanyola està especialment centrada en dos àmbits concrets: la protecció de la corona espanyola i la qüestió catalana. Arriba a comparar-ho amb els principis descrits per Günther Jakobs i Carl Schmitt. El primer parlava del “dret penal de l’enemic” amb el qual se suspenen garanties judicials per permetre que l’Estat persegueixi els seus enemics. El segon es va centrar en la distinció que es fa –i en això va destacar el règim nazi– entre ciutadans “amics” i “enemics”. Però el senyor de la Tour sembla no percebre res d’aquests abusos en el context espanyol. Per què? No es pot deixar de pensar que la consigna que corre per la UE és que no es pot permetre que es qüestioni la condició d’Estat democràtic de Dret d’Espanya, malgrat les múltiples proves en contra. D’aquí la declaració de l’advocat defensor Gonzalo Boye dijous passat en el sentit que el destí dels exiliats catalans depèn ara de fer que els membres del TJUE vegin les irregularitats sistèmiques d’Espanya. Va anunciar la seva intenció de d’exposar-les tot desemmascarant les clavegueres de l’Estat, les cintes de Villarejo, les maniobres judicials ordides per anul·lar els opositors polítics, la invenció sistèmica de versions policials per empaperar-los, el Pegasus espiant polítics i advocats defensors al Catalangate, l’incompliment de la immunitat dels diputats electes i tants altres fenòmens als quals, evidentment, el senyor de la Tour presta poca atenció. Si la UE veu normal la pràctica judicial a Espanya, què no haurem de pensar de la pràctica judicial a la UE?
Support us and become part of a media that takes responsibility for society
BRAVE NEW EUROPE is a not-for-profit educational platform for economics, politics, and climate change that brings authors at the cutting edge of progressive thought together with activists and others with articles like this. If you would like to support our work and want to see more writing free of state or corporate media bias and free of charge. To maintain the impetus and impartiality we need fresh funds every month. Three hundred donors, giving £5 or 5 euros a month would bring us close to £1,500 monthly, which is enough to keep us ticking over.
Be the first to comment