Però Sánchez encara desatén les demandes del Consell d’Europa
You can read this article in English here
Ha passat un any des que el govern espanyol va indultar els polítics
catalans del Procés que van convocar i organitzar el Referèndum per la
Independència del 2017. Cal analitzar en detall què va portar el primer
ministre Sánchez a fer aquest pas per veure quins han estat els
compliments i quines les conseqüències d’aquell pas avui.
D’entrada, cal no passar per alt que la seva decisió va coincidir amb
l’aprovació per part del ple del Consell d’Europa d’un sever informe sobre
el tractament que havia dispensat Espanya al conflicte català. Tot i que mai
s’ha admès públicament, aquest informe devia significar una vergonya per
a Espanya en el sentit que comparava el seu comportament amb el de
Turquia amb els kurds. Parlava obertament de l’abús dels drets dels polítics
independentistes catalans per les fortes condemnes de presó rebudes per
“sedició” basant-se en acusacions considerades arbitràries. L’informe,
escrit pel socialista letó Boris Cilevics, demanava l’alliberament immediat
dels presos que, efectivament, van ser posats en llibertat tres dies després.
I no s’hi val parlar de casualitats. Era evident que Sánchez havia d’aprofitar
la crida de la CE per intentar sufocar l’onada d’indignació que provocarien
els indults en un país on mitjans i polítics feien temps que criminalitzaven
quasi unànimement els polítics catalans. Sánchez va vendre els indults –tot
i que parcials i revisables– com a manera de posar fi al conflicte català i un
gest de generositat de cara a propiciar una política de “retrobament”.
Però seria fals creure que en aquest any les demandes formulades per
l’informe de la CE hagin estat respectades, ni tan sols parcialment. És el
que segons tots els indicis està a punt de recordar en Cilevics davant la
Comissió d’Afers Jurídics i Drets Humans de l’Assemblea Parlamentària del
Consell d’Europa. Una de les demandes bàsiques que havia fet el Primer
informe era que s’aturessin totes les formes de repressió contra
l’independentisme. Com s’ha vist, no s’ha registrat cap mena de moviment
en el sentit que el govern espanyol aturi la maquinària judicial espanyola
que persegueix els activistes per participar en actes a favor de la
independència catalana o contra la repressió. Això ha portat a una situació
en què uns 4000 n’hagin estat sotmesos a interrogatoris i/o acusats
penalment. Cal recordar també que l’informe va demanar que Espanya
suprimís la “sedició” com a delicte penal. Igualment, ha demanat que
s’acabi la suspensió de polítics pel simple fet d’haver-se solidaritzat amb
víctimes de la repressió, una al·lusió segurament a la suspensió del
president Quim Torra per l’exhibició d’una pancarta (setembre de 2020).
També va demanar un període de diàleg obert i constructiu amb totes les
forces polítiques de Catalunya.
És en aquest darrer capítol on es fa més evident el menyspreu d’Espanya
envers l’informe. No s’ha fet cap intent seriós per part de Madrid de crear
les condicions per a una negociació per solucionar el conflicte català. Les
reunions produïdes fins avui han estat immaterials i buides de continguts.
Una altra crítica de l’informe de les autoritats espanyoles va ser que les
autoritats espanyoles no haurien d’exigir que els presos polítics catalans
renunciïn a les seves creences a canvi d’obtenir l’indult.
De fet, aquestes mancances es van fer més que evidents quan el Tribunal Suprem en va
fixar les condicions. A més, en contextos polítics i mediàtics, no s’ha vist
que les autoritats espanyoles hagin fet cap intent de posar fi a l’existència
contínua d’un discurs d’odi contra les aspiracions polítiques catalanes, que
mai no es debaten amb un clima d’igualtat als mitjans oficials espanyols.
Aquest fenomen, que qualsevol societat democràtica segurament
intentaria frenar, ha estat especialment present a les recents eleccions
andaluses, on el linxament dels catalans semblava ser-hi un dels grans
temes de “debat”.
Les autoritats espanyoles no han fet cap altra concessió a les demandes
del Consell d’Europa que no sigui l’alliberament físic dels 9 membres del
govern. I ho va fer amb la certesa que rebria moltes pressions exteriors si
no hi accedia. No haver cedit en les altres demandes caldria veure-ho com
un desafiament al Consell d’Europa malgrat ser aquesta una institució de
poca autoritat política. Però el que segurament ha de causar més alarma a
aquesta institució són els passos que està donant el mateix Tribunal
Suprem per revisar la concessió dels indults. En l’últim any, Espanya no
només no ha intentat crear les condicions per a una solució raonable al
conflicte català, com la que demanava el Consell, sinó que ara l’amenaça
de reforçar els mètodes repressius emprats contra el Procés català. Això
pot ser un indici de nervis pel fet que el conflicte, encara que latent, es
nega a desaparèixer de l’escenari polític? Podria ser que els sons
unilateralistes a Escòcia hagin fet entrar noves inquietuds a Madrid
empenyent-lo cap a camins que l’allunyen del marc europeu?
Malauradament, tot i que una institució europea menor com el Consell li
busqui pessigolles a Espanya, de moment sembla que la inestabilitat general fa que Madrid pugui confiar que tindrà al seu costat la UE i els seus tribunals.
Be the first to comment