Toni Strubell, Núria Bassa – L’ONU dóna la raó a Puigdemont

Aquest decret suposa un nou cop dur a l’ofensiva de Madrid contra l’independentisme català

Toni Strubell  és exdiputat al Parlament de Catalunya, periodista i autor d’El que volen els catalans

Núria Bassa Camps és una escriptora i fotògrafa catalana

Read this article in English HERE

Image

Aquesta setmana ha estat testimoni d’un nou revés per a la croada jurídica internacional que fa 6 anys que mena Espanya contra l’independentisme català, especialment pel que fa al seu líder el MHP Puigdemont exiliat a Waterloo des del 2017. El Comitè de Drets Humans de les Nacions Unides ha condemnat Madrid per haver vulnerat els drets polítics de l’expresident català. Acusa Espanya d’haver-li denegat els seus drets com a diputat al Parlament de Catalunya el 2018 sense cap motiu “raonable i objectiu”. El decret de l’ONU dona a entendre que les acusacions que Espanya porta reiteradament contra Puigdemont no justifiquen la persecució a la qual ha estat exposat i insisteix que la suspensió excepcional dels càrrecs electes ha de complir “exigències més estrictes”.

El decret de les Nacions Unides estableix clarament que l’Estat té l’obligació d’adoptar totes les mesures necessàries per evitar que es produeixin violacions semblants en el futur i dona 180 dies al govern espanyol per prendre mesures per corregir l’afer i donar plena publicitat a l’operació correctora. És una posició que en circumstàncies normals avergonyiria al govern espanyol malgrat la seva tradicional impermeabilitat a les ordres i recomanacions de l’ONU i altres organismes judicials internacionals. El decret és doblement punyent en el sentit que cal veure’l com un pas més en el qüestionament que fa l’ONU del comportament global d’Espanya en la qüestió de la independència catalana. Precisament, el Grup de Detenció Arbitrària de l’ONU havia demanat reiteradament en el passat l’excarceració dels presos polítics catalans. Igualment, el Comitè de Drets Humans del mateix organisme ja havia condemnat Espanya per haver vulnerat els drets polítics de quatre dels ministres de Puigdemont.

Segons el decret, Espanya ha vulnerat l’article 25 de l’Acord Internacional de Drets Civils i Polítics que defensa el dret de les persones a ser elegides i a prendre possessió del seu càrrec com a representants públics. El Comitè es refereix en el seu decret a “l’essència del govern democràtic” i insisteix que tots els ciutadans tenen dret a participar en els afers polítics i a ser representats pels candidats pels quals hagin votat. La conclusió és que els drets democràtics del president Puigdemont han estat vulnerats i que s’havia negat la voluntat dels ciutadans que l’havien votat el 21 de desembre de 2017. El decret també rebutja el tecnicisme que la seva elecció no hauria estat vàlida per la seva absència física al Parlament aquell dia.

Aquest decret suposa un nou cop dur a l’ofensiva de Madrid contra l’independentisme català en la mateixa setmana que Madrid ha patit altres contratemps sagnants. En aquest sentit, s’ha revelat que diversos governs internacionals -entre ells el Suís- s’han negat a donar a Espanya dades bancàries associades al moviment Tsunami Democràtic que va organitzar protestes contra la condemna del govern català a finals del 2019. Espanya havia fet un esforç tan descomunal com infructuós per tal que aquest grup clarament no violent fos qualificat de “grup terrorista” per justificar la demanda internacional d’aquesta informació bancària. Cap país sembla haver agafat picat l’ham.

Aquests nous trastorns freguen sal a la ferida que va patir Madrid fa uns mesos quan una sentència del TJUE va rebutjar la petició de Madrid d’extradir de Bèlgica els exministres catalans exiliats. Va decretar que la convocatòria d’extradició no es podria acceptar si es pretenia el processament contra persones pertanyents al que s’anomena “grup de persones objectivament identificables” perquè això comportava un grau considerable de risc per a la protecció dels seus drets. De fet, l’intrigant concepte “Grup Objectivament Identificable” s’ha convertit ara en una expressió icònica en bona part de la documentació i el discurs utilitzat pel moviment independentista com a fórmula per garantir la protecció de la minoria nacional catalana que la Constitució espanyola no recull.

Com era de preveure, però, la interpretació que fa el govern de Madrid del decret de l’ONU és diametralment oposada a la que fa la premsa no espanyola. Per exemple, la vicepresidenta del govern espanyol Nadia Calviño va arribar a declarar que el decret era una crida perquè Puigdemont fos jutjat a Espanya (sic). D’un signe clarament contrari va ser la piulada del prestigiat advocat internacional de Puigdemont, Ben Emmerson, en què parla de la “reivindicació rotunda (per part de l’ONU) dels drets polítics (de Puigdemont) i dels drets polítics dels qui el van votar”. El cert és que ara el govern espanyol està obligat a complir les instruccions que l’ONU li ha dictat. Per cert, el Tribunal Constitucional espanyol potser haurà d’afrontar aviat una situació similar si també prospera un altre litigi en favor dels drets de Puigdemont. En fi, sembla que només hi ha una cosa tan persistent i prolongada com la lluita legal internacional de Puigdemont i és la persistència dels tribunals i organitzacions internacionals en donar-li bona part de la raó. Ara, que això tingui algun efecte polític real a l’Espanya neofranquista (on fins i tot Antonio Banderas fa costat al règim per fotre-se’n dels catalans) són figues d’un altre paner.

Aquesta setmana ha estat testimoni d’un nou revés per a la croada jurídica internacional que porta 6 anys menant Espanya contra l’independentisme català, especialment pel que fa al seu líder el MHP Puigdemont exiliat a Waterloo des del 2017. El Comitè de Drets Humans de les Nacions Unides ha condemnat Madrid per haver vulnerat els drets polítics de l’expresident català. Acusa Espanya d’haver-li denegat els seus drets coma diputat al Parlament de Catalunya el 2018 sense cap motiu “raonable i objectiu”. El decret de l’ONU dóna a entendre que les acusacions que Espanya porta reiteradament contra Puigdemont no justifiquen la persecució a la qual ha estat exposat i insisteix que la suspensió excepcional dels càrrecs electes ha de complir “exigències més estrictes”.

El decret de les Nacions Unides estableix clarament que l’Estat té l’obligació d’adoptar totes les mesures necessàries per evitar que es produeixin violacions semblants en el futur i dóna 180 dies al govern espanyol per prendre mesures per corregir l’afer i donar plena publicitat a l’operació correctora. És una posició que en circumstàncies normals avergonyaria al govern espanyol malgrat la seva tradicional impermeabilitat a les ordres i recomanacions de l’ONU i altres organismes judicials internacionals. El decret és doblement punyent en el sentit que cal veure’l com un pas més en el qüestionament que fa l’ONU del comportament global d’Espanya en la qüestió de la independència catalana. Precisament, el Grup de Detenció Arbitrària de l’ONU havia demanat reiteradament en el passat l’excarceració dels presos polítics catalans. Igualment el Comitè de Drets Humans del mateix organisme ja havia condemnat Espanya per haver vulnerat els drets polítics de quatre dels ministres de Puigdemont.

Segons el decret, Espanya ha vulnerat l’article 25 de l’Acord Internacional de Drets Civils i Polítics que defensa el dret de les persones a ser elegides i a prendre possessió del seu càrrec com a representants públics. El Comitè es refereix en el seu decret a “l’essència del govern democràtic” i insisteix que tots els ciutadans tenen dret a participar en els afers polítics i a ser representats pels candidats pels quals hagin votat. La conclusió és que els drets democràtics del president Puigdemont han estat vulnerats i que s’havia negat la voluntat dels ciutadans que l’havien votat el 21 de desembre de 2017. El decret també rebutja el tecnicisme que la seva elecció no hauria estat vàlida per la seva absència física al Parlament aquell dia.

Aquest decret suposa un nou cop dur a l’ofensiva de Madrid contra l’independentisme català en la mateixa setmana que Madrid ha patit altres contratemps sagnants. AqueEn aquest sentit s’ha revelat que diversos governs internacionals -entre ells el Suís- s’han negat a donar a Espanya dades bancàries associades al moviment Tsunami Democràtic que va organitzar protestes contra la condemna del govern català a finals del 2019. Espanya havia fet un esforç tan descomunal com infructuós per tal que aquest grup clarament no violent fos qualificat de “grup terrorista” per justificar la demanda internacional d’aquesta informació bancària. Cap país sembla haver agafat picat l’ham.

Aquests nous trastorns freguen sal a la ferida que va patir Madrid fa uns mesos quan una sentència del TJUE va rebutjar la petició de Madrid d’extradir de Bèlgica els exministres catalans exiliats. Va decretar que la convocatòria d’extradició no es podria acceptar si es pretenia el processament contra persones pertanyents al que s’anomena “grup de persones objectivament identificables” perquè això comportava un grau considerable de risc per a la protecció dels seus drets. De fet, l’intrigant concepte “Grup Objectivament Identificable” s’ha convertit ara en una expressió icònica en bona part de la documentació i el discurs utilitzat pel moviment independentista com a fórmula per garantir la protecció de la minoria nacional catalana que la Constitució espanyola no recull.

Com era de preveure però, la interpretació que fa el govern de Madrid del decret de l’ONU és diametralment oposada a la que fa la premsa no espanyola. Per exemple, la vicepresidenta del govern espanyol Nadia Calviño va arribar a declarar que el decret era una crida perquè Puigdemont fos jutjat a Espanya (sic). D’un signe clarament contrari va ser la piulada del prestigiat advocat internacional de Puigdemont, Ben Emmerson, en què parla de la “revindicació rotunda (per part de l’ONU) dels drets polítics (de Puigdemont) i dels drets polítics dels qui el van votar”. El cert és que ara el govern espanyol està obligat a complir les instruccions que l’ONU li ha dictat. Per cert, el Tribunal Constitucional espanyol potser hagi d’afrontar aviat una situació similar si també prospera un altre litigi en favor dels drets de Puigdemont. En fi, sembla que només hi ha una cosa tan persistent i prolongada com la lluita legal internacional de Puigdemont i és la persistència dels tribunals i organitzacions internacionals en donar-li bona part de la raó. Ara, que això tingui algun efecte polític real a l’Espanya neofranquista (on fins i tot Antonio Banderas fa costat al règim per fotre-se’n dels catalans) són figues d’un altre paner.

Ajuda Brave New Europe -el digital antifeixista alemany en anglès- a informar de la lluita per l’autodeterminació de Catalunya i Escòcia i a denunciar la constant vulneració de drets humans a l’Espanya hereva de Franco

Fer una donació aquí

Be the first to comment

Leave a Reply

Your email address will not be published.


*