L’operació Vólkhov i els límits del lawfare
Toni Strubell és exdiputat al Parlament de Catalunya, periodista i autor d’El que volen els catalans
Núria Bassa Camps és una escriptora i fotògrafa catalana
Read in English here
La qüestió catalana ha desaparegut dels titulars de bona part de la premsa mainstream mundial en els darrers temps. Però no es pot passar per alt que, potser de forma poc aparatosa, hagin anat apareixent notícies que demostren que algunes de les acusacions més cridaneres de 2017 contra l’independentisme català han resultat ser simples operacions de lawfare. Això sí, sense que s’hagin produït mesures correctores per als damnificats d’aquelles devastadors persecucions. Potser aquest fenomen ajudarà a entendre que Espanya hagi canviat aquesta setmana la Llei de Secrets Oficials, vigent des de l’època de Franco. Hi ha procedit de pressa i correnst, segurament amb l’objectiu de seguir ocultant al món, durant 50-60 anys més, les greus irregularitats jurídiques que s’han comès, sobretot per mantenir la “unitat nacional” en el cas català. Certament, no s’escatimen mitjans per assegurar que les autoritats europees no es puguin posar al dia de com opera Espanya en els seus sòrdids “afers interns”.
Una d’aquestes acusacions s’ha vist rebatuda aquesta setmana quan el jutge del jutjat especial de Barcelona, Joaquín Aguirre, ha dictaminat que no existia cap vincle entre Josep Lluís Alay –un dels col·laboradors més estrets del president Puigdemont– i els magnats del petroli russos suposadament disposats a finançar l’independentisme català l’any 2017, com assegurava l’entramat policial i jurídic espanyol. El jutge ha establert que aquells “contactes” no podrien haver incidit de cap manera en el Referèndum. Que això ho hagi dictaminat un tribunal tradicionalment bolcat en demostrar els vincles catalano-russos, en el context del que es coneix com el cas Vólkhov, segurament tindria profundes conseqüències en circumstàncies democràtiques més normals. Per exemple, hauria de fer ruboritzar el Parlament Europeu per la decisió que va prendre el passat 3 de març d’investigar aquells suposats “vincles” catalano-russos, tal com va anunciar triomfalment El País (vegeu https://elpais.com/espana/2022-03-09/el-parlamento-europeo-cree-necesario-investigar-los-lazos-entre-rusia-y-el-independentismo-catalan.html). Certament, aquest diari ha tingut un paper tan determinant com vergonyós amb una regular publicació de fake news dissenyat per combatre el Procés.
Ara, cinc anys després del Referèndum i en un moment en què aquest tema ha perdut vigència mediàtica (malgrat els intents de reactivar-lo arran de la guerra entre Ucraïna i Rússia), val la pena aprofundir en els mecanismes emprats per fabricar aquestes acusacions amb l’objectiu d’intoxicar l’opinió pública. En aquest sentit, i per les dades que aporta, és interessant de tornar a mirar un vídeo realitzat pel grup independent Octuvre amb valuoses informacions sobre la perversa manera en què l’Estat espanyol va donar “credibilitat” a una interferència russa en el Procés català: https://www.youtube.com/watch?v=O0wO65AYb-I. Tot i que és improbable que canviï res judicialment, ni desperti massa consciències, el seu visionat avui hauria de resultar molt perjudicial per al prestigi del diari El País, considerat per molts el “diari progressista més seriós” d’Espanya.
El vídeo d’Octuvre comença subratllant el paper decisiu que va jugar el director adjunt d’El País, David Alandete, com a instigador d’una línia editorial destinada a mostrar el suposat aval rus al Referèndum català. Va aconseguir de presentar-lo com un intent rus de “desestabilitzar” la Unió Europea. En fer-ho, l’operació aconseguia de matar dos ocells d’un tret. En primer lloc, desacreditava el propi Referèndum català; i, en segon lloc, alarmava la Unió Europea sobre els sinistres “aliats” amb què suposadament comptava Catalunya per obrir-se camí coma República. Una conseqüència del neguit provocat pel seu primer article –El País parlava de més de 100 milions de lectors de l’article– va ser que dos mesos després, un intergrup parlamentari britànic va cridar Alandete a Westminster per exposar els seus sorprenents “descobriments”. Va venir acompanyat de qui va presentar com a dos “experts imparcials”. Pel que es veu, la credibilitat de Mira Milosevich -membre destacada del think tank nacionalista espanyol Real Instituto Elcano- i Javier Lesaca -antic portaveu del dretà govern navarrès i membre actiu del think tank de José María Aznar- no va tenir gaire pes davant el grup parlamentari. En un moment de la sessió, l’indignat diputat laborista Paul Farrelly va interrompre Milosevich preguntant-li directament si tenia alguna prova que Rússia donava suport al Referèndum. La sessió es va acabar de desinflar quan Milosevich va haver d’admetre que no.
Però malauradament aquesta sessió de Londres no va ser l’últim dels intents de Madrid i El País per desacreditar els catalans. En els dies posteriors, una organització que porta el amb el nom altisonant de “Digital Forensic Research Lab” (DFRL) va sortir al rescat dels arguments d’Alandete. Però el seu posicionament de seguida va ser titllada d’engany per un altre grup de recerca anomenat The Intercept, un investigador del qual anomenat M.C. MacGrath, juntament amb el periodista Glenn Greenwald, va rebatre apassionadament els arguments del DFRL. Basant-se en investigacions realitzades per la Universitat de Cambridge, l’Institut Mines Télécom de França i la Universitat Politècnica de Catalunya, MacGrath va afirmar que les acusacions d’Alandete contra Catalunya i Assange s’havien fet sense cap mena de suport documental. Va denunciar que s’havia utilitzat una metodologia enganyosa per arribar a conclusions falses sobre el suposat vincle Catalunya-Rússia. Octuvre va afegir que El País presenta generalment una imatge de DFRL com la d’un grup d’experts de gran prestigi, amagant el fet que realment es tracta d’un lobby controlat per l’Atlantic Council, una agència dirigida per falcons com Condolezza Rice, Colin Powell, Rupert Murdoch i José. María Aznar, la mateixa camarilla que va enganyar el món l’any 2003 en afirmar que l’Iraq tenia armes de destrucció massiva. Octuvre també va trobar significatiu que en la seva croada per trobar el vincle catalano-rus, El País i Alandete donaven crèdit a l’opinió d’un altre cos d’“experts”, l’Aliança per a la Democràcia (ASD), lobby que Octuvre vinculava estretament amb Michael Chertoff, ex Secretari de Seguretat Nacional de l’administració Bush, a Michael Morell, exdirector adjunt de la CIA, al neocon Bill Kristol i a l’exministra d’Afers Exteriors d’Espanya Ana Palacio, tots ells actius a l’hora d’alimentar la mentida sobre les armes de destrucció massiva de Saddam Hussein. No cal dir que tots aquests fets van ser ocultats als lectors d’El País, un diari que havia tingut la fama de ser el més progressista i d’esquerres d’Espanya, però que avui comparteix estratègies amb l’extrema dreta espanyola a l’hora de negar drets bàsics i buscar la condemna internacional de Catalunya.
Però aquestes estratègies fosques basades en notícies falses no es limiten al territori espanyol i a les iniciatives d’El País i del Deep State espanyol. Malauradament, Europa també hi ha participat massa sovint en aquesta estratègia de difamació anticatalana. En aquest sentit, és interessant assenyalar el paper d’EUvsDISINFO. Aquesta organització afirma tenir l’objectiu de contrarestar les campanyes russes anti-UE a Europa. Va informar a la seva pàgina web (el 2 d’octubre de 2017) que un reporter de la televisió russa havia dit que hi havia una “atmosfera de guerra civil” a Catalunya. Indicis d’aquella famosa “desestabilització” russa? Curiosament, i tal com apunta Octuvre, Russia TV va parlar de “guerra civil” només una setmana després que ho hagués fet el propi El País. Quina desestabilització era aquesta, doncs? Alandete també va ser igualment bel·ligerant contra Russia TV per haver denunciat els atacs policials de l’1 d’octubre de 2017 contra votants catalans amb el resultat de 1066 ferits certificats. Però The Guardian del Regne Unit i altres mitjans clarament no russos havien fet exactament la mateixa denúncia! Certament, el paper d’EUvsDiSiNFO en tot el tema català només s’explica quan sabem qui n’estira els fils. Tal com anuncia clarament la seva pàgina web, EUvsDiSiNFO és el “projecte estrella” d’una agència anomenada East StratCom, que pertany al Servei Europeu d’Acció Exterior que, al seu torn, està controlada pel capitost de la campanya contra el referèndum català, el mateix Josep Borrell, cap del departament d’Afers Exteriors de la UE. No acaba d’aclarir això el paper real que han jugat diversos mitjans europeus aparentment “independents” i democràtics en l’operació d’associar Catalunya amb Putin? La tragèdia per a Catalunya i la democràcia és que mitjans tan prestigiosos com el New York Times van acabar fent el foc a aquesta estratègia malintencionada i manipuladora d’El País i altres agències governamentals amb un historial democràtic més aviat pobre. La tragèdia és que totes aquestes evidències de maniobres deshonestes tampoc no han pogut posar fi a la influència d’Alandete als mitjans de comunicació i als consells d’administració d’unes agències mancades d’escrúpols, un cop més davant la completa indiferència de les institucions europees. Certament difamar catalans i abusar del lawfare és un exercici que surt barat a l’Europa manipulada d’avui. No estranya que Josep Lluís Alay, mà dreta de Puigdemont, hagi declarat que “el dany que ens ha fet mai no ens el podran recompensar”.
Contra els independentistes, tot s’hi val
El cas Vólkhov, encara que no ha acabat, és un més dels múltiples casos en què s’han utilitzat notícies falses i proves policials inventades per incriminar i condemnar activistes catalans. Nou membres dels Comitès de Defensa de la República (CDR) van ser detinguts arbitràriament el 2019 per la Guàrdia Civil i acusats de “terrorisme”. No tenien cap prova. De fet a Catalunya, en tot el període 2012-2022, no hi ha hagut un sol episodi de terrorisme per part dels catalans. Diversos dels CDRs detinguts van estar empresonats durant tres mesos a Madrid acusats de tenir uns explosius que ningú havia vist ni veuria mai. Una cosa semblant li va passar a l’activista Tamara Carrasco, víctima també d’una gran operació judicial i mediàtica. La Guàrdia Civil i la Fiscalia, juntament amb l’Audiència Nacional, van voler convertir el seu cas d’exercici legítim i legal del dret de protesta i reunió en un cas de terrorisme i desordres públics semblant als que s’havien produït al País Basc en l’època d’ETA. Tamara va ser empresonada, privada del passaport i l’Audiència Nacional va impedir que sortís del seu poble natal durant 13 llargs mesos. Una operació similar contra l’activista Adrià Carrasco l’havia portat a saltar des del balcó del seu pis per escapar de la captura per part de la Guardia Civil que havia reconvertit la seva protesta -en forma de l’aixecament de barreres en una autopista de peatge- en un “acte terrorista de sabotatge”. Va acabar marxant dos anys i mig a l’exili. No cal dir que l’actual poder judicial espanyol continua totalment orientat a la persecució d’activistes catalans mentre fa els ulls grossos a tots els abusos de lawfare que s’apliquen contra catalans per aconseguir-ne la condemna.
La divisió de l’independentisme caïnita
Tanmateix, potser un dels danys col·laterals més tristos de l’aplicació del lawfarel es el que es presenta al si del propi camp independentista, una part del qual sembla patir d’una mena de síndrome d’Estocolm. Potser tot va començar un 26 d’octubre de 2017, enmig de l’agitació posterior a l’1-O, quan el diputat d’ERC Gabriel Rufián va sorprendre amb una piulada a Twitter: “155 monedes de plata” en referència bíblica a les 30 monedes de plata amb què Judes va vendre Jesús. Era una acusació de traïció que feia al president Carles Puigdemont si finalment convocava eleccions i desistia de declarar la secessió unilateral d’acord amb el resultat del referèndum (90% sí, 43% de participació). Però Puigdemont no va fer aquell pas, ben al contrari. Però des d’aleshores, el portaveu d’ERC i d’altres membres destacats d’ERC, no han deixat de fer declaracions polèmiques contra els seus propis companys independentistes. El més significatiu és que el seu propi partit mai no sembla recriminar-los-en. A mitjans de març, Rufián fins i tot havia donat crèdit a les acusacions policials de complicitat de Puigdemont amb els russos, arribant a acusar el seguici de Puigdemont de comportar-se com “joves cavallers que es passegen per Europa en trobades amb gent inapropiada només perquè durant un temps van pensar que eren James. Bond”. Evidentment, era una acusació especialment greu a la llum de l’actual invasió d’Ucraïna per part de Rússia i les seves amenaces al conjunt a la Unió Europea. I encara que Rufián de vegades se n’hagi disculpat d’aquesta mena d’exabruptes, el seu comportament és un senyal inequívoc que, malgrat els perills dels seus excessos, la repressió i el lawfare aplicats per Espanya de moment estan tenint els resultats desitjats a l’hora de dividir l’independentisme. En aquest sentit hi ha qui apunta que la Diada Nacional del proper 11 de setembre serà un moment vital per prendre la temperatura del conjunt del moviment i començar a refer aliances. Potser és un desig massa optimista encara. El Deep State sap jugar molt bé les seves cartes.
Be the first to comment