You can read this article in English here
El passat 14 de febrer es varen celebrar les eleccions regionals/autonòmiques al Parlament de Catalunya. Les condicions no eren les més favorables per celebrar unes eleccions: un govern sense president que havia estat inhabilitat pels tribunals espanyols; un govern que vivia des de fa temps en les picabaralles contínues entre els seus socis; una pandèmia amb unes xifres massa elevades de morts, de casos positius, de gent als hospitals i a les Unitats de Cures Intensives (UCIs); unes crisis econòmica i social gravíssimes -amb el rerefons de la crisi ecològica-, amb l’economia mig paralitzada i amb un augment important de la gent en situació d’atur (sobretot els joves), de pobresa (en massa casos extrema) i, per tant, amb poques possibilitats de poder tenir una vida digna; per acabar-ho d’adobar, els tribunals espanyols varen obligar a celebrar les eleccions en aquesta data quan el govern català les volia retardar a un moment on ja hi haguessin més vacunats (i, per tant, potser menys infectats i menys gent als hospitals).
Tot aquest panorama, juntament amb la repressió contínua contra els independentistes i els moviments socials (per l’habitatge, per superar la crisi climàtica, per canviar el model econòmic cap a un que posi al centre la vida de les persones, etcètera), i amb un cert cansament d’una part de la població perquè el conflicte entre Catalunya i España continua, almenys aparentment, estancat i sense que s’acabi de veure una sortida a la situació, ajuden a explicar, em sembla, l’elevat nivell d’abstenció (46,5%), més d’un 25% superior (per sobre d’1,3 milions de persones) al de les anteriors eleccions el 2017. Una abstenció que ha afectat una mica més als partits anomenats unionistes o monàrquics que als partits independentistes.
El partit que ha tret més vots i més escons (en aquest cas empatat amb el segon) han estat els socialistes espanyols (PSOE), un partit unionista, monàrquic, i amb una actuació fonamental perquè a España, en alguns àmbits i aspectes, no hi hagi hagut un trencament radical amb els quaranta anys de dictadura franquista. Han recollit la major part del vot unionista (quasi tants com la resta de forces unionistes juntes). Tanmateix, és molt difícil, pràcticament impossible, a causa de l’aritmètica parlamentària, que el seu cap de llista pugui ser el president de la Generalitat i, fins i tot, no sembla fàcil que pugui formar part del govern que es configuri. Això no vol dir que, com a primer partit del bloc unionista, no pugui tenir un paper important, fins i tot pactant o influint en algunes de les lleis i reformes que es plantegin des del parlament autonòmic.
Pel que fa a la resta de partits unionistes i monàrquics, tots més a la dreta del PSOE, el més destacable és sens dubte l’enorme patacada de Ciutadans (C’s), que perd quasi un milió de vots i 30 escons, i passa de ser la primera força, amb vots i escons, el 2017 a ser la setena força del Parlament amb només 6 escons. Per la seva banda, el Partit Popular (PP) perd també vots i un escó per quedar-se amb només 3 diputats, el que no li permetrà tenir grup parlamentari propi. La segona cosa destacable és l’entrada amb força de l’extrema dreta de VOX, amb més de 217.000 vots i 11 diputats, la qual cosa el converteixen en el quart partit del Parlament.
No és fàcil parlar dels Comuns-Podemos perquè, teòricament i fins ara, havien intentat mantenir una equidistància entre els dos blocs (ja que semblava que, tot i la preponderància dels unionistes, hi havia un percentatge significatiu d’independentistes), anomenant-se sobiranistes (un concepte que encara mai ningú, em sembla, ha estat capaç de definir, però que, en tot cas, no coincideix amb el de la sobirania/sobiranies en els diferents àmbits). Tanmateix, des de ja fa un cert temps i, especialment en aquesta campanya electoral, sembla que la primacia dels unionistes, no només en número sinó també en el missatge i el relat que es va transmetent, és cada vegada més important. Doncs bé, han perdut quasi dos-cents mil vots i s’han quedat amb el mateix nombre de diputats (8).
Si ens fixem en el bloc independentista, la primera cosa a assenyalar és que els partits independentistes han guanyat clarament les eleccions amb un 51,6% dels vots (per primera vegada per sobre del 50%) i amb 74 diputats (la majoria absoluta està en 68 diputats). En segon lloc, cal remarcar el canvi en el partit amb més vots (tot i haver-ne perdut més de 330 mil) i amb més escons (33, un més que el 2017 i empatat amb el PSOE) ha estat ERC, per primera vegada des de l’anomenada transició. Junts per Catalunya ha passat a la segona posició amb 32 diputats (2 menys que el 2017) i havent perdut uns 380 mil vots. Pel que fa a la CUP ha aconseguit molt bon resultat amb 9 diputats (més del doble dels que tenia) i perdent només una mica més de sis mil vots. Finalment, el PDeCAT, els hereus de l’antiga CiU i amb el lideratge a l’ombra de l’antic president de la Generalitat, Artur Mas, han tret més de 77 mil vots, però s’han quedat sense representació parlamentària, amb la qual cosa caldrà estar molt atents a quin serà el futur d’aquest partit que, en aquest moment encara conserva un bon nombre d’alcaldies i regidors.
A partir d’això, quins pactes es poden preveure a l’hora de formar govern? Una opció, tenint en compte que són partits independentistes, han superat el 50% dels vots i tenen una clara majoria de diputats, seria un pacte ERC-Junts-CUP, amb un govern que hi participessin els tres o només els dos primers; el principal inconvenient d’aquesta fórmula és, segurament, que ERC i Junts han estat al govern en la passada legislatura i han tingut importants desavinences i picabaralles, i que han fet una política que, en molts àmbits, la CUP no comparteix en absolut. Una altra possibilitat que també tindria majoria absoluta és la que els Comuns anomenen un govern d’esquerres format per ERC-PSOE-Comuns (i no se sap si la CUP, però en tot cas els Comuns no en parlen); crec que és una possibilitat teòrica, però que, en la pràctica, és molt difícil que, en aquests moments ERC i PSOE puguin compartir govern, ja que els separen coses fonamentals com l’amnistia de presos i exiliats, el dret a l’autodeterminació, etcètera. Una variant d’aquesta opció seria la d’un govern en minoria ERC-Comuns que per qüestions essencials podria tenir el suport extern del PSOE de forma simètrica al que passa a Madrid; sembla difícil, en canvi que tant la CUP com Junts juguessin a un govern d’aquest tipus que depengués del suport extern d’un partit del 155 i que manté presos polítics i exiliats com és el PSOE. Una altra possibilitat de govern en minoria, que propugnen alguns comentaristes i “think tanks”, és el d’un govern ERC-CUP-Comuns, que haurien de buscar suports variables de Junts i del PSOE segons dels temes de què es tractés. Finalment, des d’ERC s’ha parlat de la possibilitat d’un govern en solitari que esperaria rebre els suports variables segons les circumstàncies i temes, del PSOE, de Junts i de la CUP, una aposta que, en principi, sembla molt arriscada. En conclusió, cap situació clara ni fàcil per tenir un nou govern. Veurem com avancen i es concreten les negociacions.
Be the first to comment